5 de setembre de 2003. OBJECTIUS: ELS CREADORS I EL CIUTADÀ.

D’aquesta manera va definir Àlex Rigola el plantejament que ha inspirat la temporada que ara s’inicia: es pretén casar les inquietuds que es belluguen en el món que ens ha tocat de viure amb les preocupacions que mouen els creadors actuals, dels quals tenim una bona representació a la temporada 2003-2004 del Teatre Lliure. Uns creadors als quals s’ha donat absoluta llibertat a l’hora de realitzar les seves propostes: els noms s’han triat pel seu valor en si, per les seves trajectòries i pel que signifiquen aquestes trajectòries en les arts escèniques contemporànies.

La idea és convertir el Lliure en un referent pel ciutadà de l’actualitat escènica. En aquest sentit, una altra de les idees força de la programació és la de convertir el Lliure en un centre cultural de les arts escèniques, en el qual hi tingui cabuda el teatre, però també la dansa, la música, o bé aquells espectacles que combinen les tres disciplines.

El nou director, que s’estrenava en funcions de presentació d’una temporada general, va explicar que la responsabilitat de la programació descansa en l’Equip de Direcció Artística, encapçalat pel mateix Àlex Rigola i format per Carlota Soldevila, Joan Ollé, Salvador Sunyer i Guillem-Jordi Graells. La línia artística doncs, deriva d’un òrgan col·legiat.

Rigola va fer un repàs a la temporada per gèneres, començant pel teatre i pels quatre grans muntatges que acollirà la Sala Fabià Puigserver: Lear d’Edward Bond (Carme Portaceli), Glengarry Glen Ross (David Mamet-Àlex Rigola), sis personatges en cerca d’autor (Pirandello-Joan Ollé) i l’espectacle de nova creació de Els Joglars, als quals cal afegir 4 d òptic (Javier Daulte), Eva Perón (Copi-Jordi Prat), Nits blanques (Dostoievski-Carlota Subirós) i Porno (Dani Salgado), a l’Espai Lliure, a banda del nou espectacle de Roger Bernat que es presentarà a la Plaça Margarida Xirgu en coproducció amb el Mercat de les Flors.

Pel que fa a la dansa, s’estrena a la Sala Fabià Puigserver amb Carmen (Ramón Oller-Metros) i més tard es podrà veure 8421/viene regando flores desde la Habana a Morón (Cesc Gelabert-Gelabert/Azzopardi companyia de dansa); Atrás los ojos/bach (María Muñoz-Mal Pelo), es presentarà a l’Espai Lliure.

Carles Santos estrena la figura del músic resident al teatre, i presentarà dues produccions pròpies, en el que només és l’inici d’una col·laboració que es vol llarga i fèrtil. A més, la música aquest any estarà ben representada, sobretot pel que fa al Jazz, amb un seguit de solos de piano a L’Espai Lliure (Agustí Fernández i Lluís Vidal) i a la Sala Fabià Puigserver (Mulgrew Miller, Joanne Brackeen i Kirk Lightsey). Cal afegir també l’espectacle homenatge d’en Quim Lecina a la figura de Fats Waller. L’Espai Lliure inaugurarà temporada amb un concert recital d’Albert Pla, i 12 canten Brel, un altre homenatge heterogeni al cantautor belga.

L’òpera en coproducció amb el Liceu, Il mondo della luna¸ dirigida escènicament per Iago Pericot, és un dels plats forts de la temporada. Òpera a secundària, la iniciativa que permet als alumnes dels instituts interpretar una òpera, estrenarà la producció El bosc de Farucàrun en col·laboració amb el Liceu, l’IMEB i el CCCB.

Rigola va fer especial esment de dos espectacles que vénen de fora i que intenten de reprendre els contactes amb l’exterior que ja havia tingut el Teatre Lliure: d’una banda la visita de la Needcompany de Jan Lauwers, amb Images of affection, i d’una altra Shoppen & Ficken, una peça de Mark Ravenhill, dirigida per Thomas Ostermeier, director de la Schaubühne am Lehniner Platz de Berlín. Aquesta és una línia que s’intentarà de potenciar en el futur i que aquest any quedarà coberta amb el Fòrum 2004, que presentarà espectacles de Bob Wilson, Peter Sellars, The Wooster Group, Baryshnikov i Lluís Pasqual.

El director també va fer referència a la situació del Lliure de Gràcia. La històrica sala tancarà per reformes, i el darrer espectacle que s’hi podrà veure serà el monòleg de Lluís Homar, Et diré sempre la veritat, dirigit per Xavier Albertí i escrit per Lluïsa Cunillé. En cap cas es tracta d’un tancament definitiu: Gràcia tanca perquè necessita reformes urgents que afecten la seguretat, però el Lliure confia en tornar a obrir la sala el mes de gener del 2005.

En acabar la seva intervenció, Àlex Rigola, va fer referència a l’homenatge que el Lliure dedicarà el proper 10 de novembre al Pep Montanyès, en el que serà el primer aniversari de la seva mort. Un acte a la Sala Fabià Puigserver que serà dirigit per Guillem-Jordi Graells i Josep Maria Mestres.

Una temporada doncs, que, en paraules del director del Lliure, vol connectar amb l’espectador i aspira a trobar nous públics, a través d’uns creadors amb marca pròpia que són una excel·lent representació de les arts escèniques d’avui.

Es tracta d’un teatre escrit amb l’energia dels que es miren el món amb ulls crítics: Lear convida a la reflexió, i amb el treball de Brigitte Luik, que ha actualitzat el text, i la direcció de Carme Portaceli, l’obra s’ha impregnat d’algunes imatges d’una força poètica que sobta, enmig de la violència.

Company de generació de Harold Pinter, John Osborne, John Arden, David Storey, Sillicoe o Arnold Wesker –els Angry Young Men–, i com tots ells d’extracció social humil, Bond va reflectir sense embuts la violència del seu entorn social ja en les seves primeres obres –Saved, el va llençar a la fama des de l’escàndol, al Londres de 1965– en una rebel•lia que esdevingué crit generacional. Des d’aquestes posicions l’aposta era clara en favor de l’èpica, en paraules del mateix Bond: La forma del nou teatre serà èpica. (…) Una peça èpica explica una història i el seu sentit. Això li proporciona un començament, un nus i un final embolcallats d’un aspecte autèntic. Aquest no és el cas del teatre de l’absurd. Per l’absurd la via no té sentit: hi ha un començament i un final, no hi ha nus. El teatre burgès només s’interessa per l’anècdota: hi ha un nus sense començament ni final (Extret de L’Energie du sens, d’Edward Bond, obra dirigida per Jérôme Hankins).

Bond és el graó que porta directament al teatre anglès actual, encapçalat per autors com Mark Ravenhill (Unes polaroids explícites; Schoppen & Ficken, etc.). Lear, obra madura de l’autor, rica i complexa, és un desafiament per a qualsevol director o intèrpret, un autèntic luxe per a la inauguració de la temporada a la Sala Fabià Puigserver.

Més informació >