teatre lliure


OCTUBRE DE TEATRE-DANSA AL LLIURE 3 d'octubre de 2003. Dues propostes de teatre-dansa per a la Sala Fabià Puigserver. Carmen de la Companyia Metros del coreògraf Ramón Oller, del 9 al 12 d’octubre, i Images of affection de la Needcompany de Jan Lauwers el 14 i el 15 del mateix mes, dues expressions dels camins coincidents de la dansa i el teatre contemporanis al Teatre Lliure. Carmen es va estrenar aquest estiu al Festival de Peralada amb una excel·lent acollida per part de la crítica i el públic. La proposta de Ramón Oller gira al voltant de la conegudíssima tragèdia de Merimée, ambientada a l’Espanya del segle XIX i compta, també, amb la música que Georges Bizet va escriure per a la seva òpera, però afegeix elements trencadors com la presència de Martirio dalt l’escenari i d’una ambientació contemporània. El mite de Carmen ha estat objecte de constants revisions. En aquest moment està a punt d’estrenar-se una nova versió cinematogràfica, dirigida per Vicente Aranda i protagonitzada per Paz Vega. La història, que centra en la gelosia el motor de l’acció, es considera la màxima expressió del caràcter mediterrani –malgrat haver estat popularitzada per dos francesos, Merimée i Bizet– i alhora és el primer prototipus modern de dona fatal. Amb el bon record de l’espectacle de Metros-Ramón Oller de la temporada passada, Sangpura, l’expectació per la nova proposta del coreògraf català no pot ser més gran. Més informació > Images of affection, és una reflexió sobre els sentiments humans que tenen a veure amb l’emotivitat, la seva expressió (l’amor, l’afecte, el sexe) i els diferents comportaments de dones i homes en relació a tot plegat. L’espectacle, signat per Jan Lauwers és un encàrrec a la Needcompany per part de Bruges Capital Europea de la Cultura 2002. Veure aquest espectacle és un privilegi, ja que l’agenda de la gira internacional de la Needcompany és una de les més compromeses del panorama europeu. Amb la presència d’un espectacle de la Schaubühne am Lehniner Platz-Berlín, al Lliure de Gràcia (4 i 5 d’octubre) i de la Needcompany de Brussel·les a la Sala Fabià Puigserver (14 i 15 d’octubre) el Lliure obre una de les principals línies artístiques de la nova direcció: la presència regular d’espectacles internacionals del primer nivell a les seves temporades. Més informació >		Un moment de l’espectacle Carmen de Ramón Oller.

AMB LLUÍS HOMAR, EL LLIURE DE GRÀCIA S’ACOMIADA TEMPORALMENT DE LA CARTELLERA 10 d'octubre de 2003. Homar repassa les seves vivències teatrals. Gràcia s’acomiada de la cartellera teatral amb Et diré sempre la veritat, un monòleg de Lluís Homar que revisa la seva trajectòria dalt dels escenaris. És l’oportunitat de veure Homar a la casa que el va veure néixer com a actor, abans del seu tancament temporal per reformes. En l’espectacle, escrit per Lluïsa Cunillé i dirigit per Xavier Albertí, Homar interpreta fragments d’alguns dels personatges més emblemàtics de la seva carrera: Solness, Valmont, Manelic, Fígaro, Leonci, Cotrone... però també s’interpreta a si mateix, Homar fa d’Homar i parla del teatre des de dins. Et diré sempre la veritat, és doncs, teatre dins del teatre, un gènere per si sol en la dramatúrgia del segle XX, pel qual acaben passant tots els grans actors i directors. El repte ideal a la maduresa professional. Des de la sinceritat i també des de la humilitat, Homar es gradua en aquest espectacle i entra definitivament en una altra etapa com a intèrpret, i en un grup molt selecte com a professional. Més informació >		Un moment del monòleg Et diré sempre la veritat.

HOMAR: EL RECORREGUT D’UN ACTOR, LA HISTÒRIA D’UN TEATRE 17 d'octubre de 2003. Lluís Homar i Xavier Albertí presenten Et diré sempre la veritat. Actor i director, recolzats pel director del Lliure, Àlex Rigola, van presentar l’espectacle a la mateixa sala de Gràcia on es podrà veure fins al 2 de novembre. La roda de premsa es va convertir en l’escenari d’un seguit d’intel·ligents reflexions de Xavier Albertí al voltant del fet teatral. La temàtica de l’obra, un monòleg que repassa la trajectòria d’un home de teatre, es podria haver fet des de diferents perspectives, si bé, d’entrada, s’ha volgut bandejar la nostàlgia, ja que aquest era un camí més estèril. En paraules d’Albertí hi ha hagut la voluntat expressa de transcendir la figura d’en Lluís Homar, per poder comunicar un missatge més universal. També ha estat intenció dels tres creadors de l’espectacle (Albertí, Homar i l’autora del text, Lluïsa Cunillé) de desdibuixar les fronteres entre realitat i ficció, de manera que no sabem quan parla l’Homar i quan parlen els seus personatges. I això és un patrimoni d’aquest monòleg que encara el fa més teatral. Malgrat tot, aquesta universalitat es busca a través d’una persona que s’ha fet i ha evolucionat com a professional al Teatre Lliure, i, en conseqüència el pes de “les parets” de l’edifici de Gràcia tenen una presència fonamental a l’espectacle. Per a Albertí, el Lliure “ha estat fonamental en l’educació de vàries generacions que ens vam apropar a aquest món a través de la particular manera d’entendre el fet teatral d’aquesta casa”. Homar va demostrar el seus sentiments envers el Lliure de Gràcia quan va assegurar que després de 27 anys de carrera a l’edifici, la seva relació amb aquest teatre anava més enllà dels aspectes professionals. Per a en Lluís Homar el Lliure ha estat “una experiència de vida”. Així doncs, si bé no és necessari haver estat espectador del Lliure per connectar amb Et diré sempre la veritat –Homar i Albertí ho van subratllar– sens dubte, per als habituals del nostre teatre, l’espectacle té un valor afegit que el director no va voler deixar d’esmentar. Després d’haver fet funcions per tot Catalunya, a l’hora de fer temporada a Barcelona l’espectacle havia d’anar al Lliure. Més informació >		Un moment del monòleg Et diré sempre la veritat.

GLENGARRY GLEN ROSS: RECTA FINAL 24 d'octubre de 2003. Darreres setmanes d’assaig de la producció del Lliure. L’obra de Mamet, una mirada crítica a la societat nord-americana. David Mamet (1947, Flossmoor, Illinois) va començar la seva carrera com a actor i director abans d’assolir els seus primers èxits com a dramaturg el 1976 amb tres obres presentades a l’Off-Off Broadway: The Duck Variations, Sexual Perversity in Chicago i American Buffalo. El seu element més característic és el seu diàleg escàs i sincopat. Més enllà de les reminiscències de dramaturgs com Harold Pinter o Samuel Beckett, els diàlegs de Mamet estan escrits en un llenguatge que ve a ser una mena de lectura poètica del llenguatge del carrer. I al costat d’això una concepció minimalista de l’escriptura i de les direccions d’escena. Mamet és un extraordinari creador de personatges masculins que es belluguen en un món on la moral ja és absent i l’existència suposa una constant despesa emocional i espiritual. Glengarry Glen Ross guanyadora del premi Pulitzer el 1984 recrea l’atmosfera d’un col•lectiu de venedors immobiliaris empesos per la seva empresa a obtenir un resultats immediats. El salvatgisme de la situació i la manca d’escrúpols d’aquells que tenen capacitat de decisió dins del sistema apareixen d’una manera brutal, directa: Mamet despulla el capitalisme de les societats opulentes i n’explica els efectes sobre els individus. L’obra de Mamet és doncs una actualització dels missatges durs i contundents de la literatura nord-americana dels anys 30 i 40, de John Fante a James M. Cain i d’Arthur Miller a Norman Mailer. És una literatura compromesa que convida a la reflexió, i que sempre ha combatut la ideologia dominant als Estats Units. La seva oportunitat en aquest present que ens toca de viure està fora de dubte... Més informació >		Víctor Pi, Joan Carreras i Joel Joan a l’assaig de Glengarry Glen Ross. D’esquena Àlex Rigola, director de la peça

HOMENATGE PEP MONTANYÈS El dilluns 10 de novembre el Teatre Lliure ret homenatge al que va ser el seu director Pep Montanyès. En el moment del primer aniversari de la seva desaparició el Teatre Lliure ha preparat un multitudinari homenatge al Josep Montanyès. L’acte, dirigit per Guillem-Jordi Graells i Josep Maria Mestres, comptarà amb la participació d’una llarga llista de personalitats del món de les arts escèniques, que, en el seu dia van col·laborar en els nombrosos projectes encapçalats per Montanyès. Sense voler desvetllar-vos els principals detalls –deixarem un marge a la sorpresa– si que podem avançar que l’acte s’ha concebut com un repàs a la trajectòria del director, actor i gestor que s’aturarà en aquells moments clau, que, en bona mesura, expliquen una biografia fonamental per entendre la història recent del teatre català. Entre d’altres participaran de l’acte Joan Montanyès “Monti”, Oriol Boixader “Oriolo”, Antoni Dalmau, Josep Maria Benet, Josep Anton Codina, Carme Fortuny, Francesc Nel•lo, Carme Sansa, Ernest Serrahima, Josep Maria Arrizabalaga, Manel Bartomeus, Helena Bayés, Joan Bonany, Teresa Lozano, Maria Martínez, Mati Miralles, Teresa Miralles, Joan Nicolàs, , Carme Solé, Marta Angelat, Coralina Colom, Carme Elias, Maife Gil, Àngels Moll, Rosa Novell, , Ricard Gili Txiqui Berraondo, Pep Duran, Jordi Martínez, Pep Anton Muñoz, Nina Pawlowsky, Muntsa Alcañiz, Jordi Bosch, Anna Lizaran, Pere Planella, Fermí Reixach, Carlota Soldevila, Emma Vilarasau, Cesc Gelabert, Carles Santos, Ferran Carvajal, Elena Fortuny, Quim Gutiérrez, Julio Manrique, Marta Marco, Raimon Molins, Xavi Sabata, Manel Sans, Albert Triola, Joan Argenté, José Antoni Hormigón, Joan Ollé, Iago Pericot, Carme Portaceli, Àlex Rigola i Joan de Sagarra.		Pep Montanyès. Foto Ros Ribas.

S’ESTRENA GLENGARRY GLEN ROSS 31 d'octubre de 2003. La gran producció d’aquest començament de temporada debuta davant del públic el proper 6 de novembre. Un repartiment de luxe encapçalat per Eduard Farel·lo, Joel Joan i Andreu Benito; una escenografia espectacular concebuda per Bibiana Puigdefàbregas i un espai sonor impactant creat per Oriol Rossell. Glengarry Glen Ross reuneix una bona porció del talent teatral del país encapçalat per Àlex Rigola. L’obra de Mamet és una magnífica oportunitat de veure una adaptació europea i contemporània d’un dramaturg nord-americà actual. El text directe, punyent i àgil, es passa per un sedàs reflexiu; la versió de Rigola incideix a subratllar els missatges d’un text carregat de contingut crític contra els valors de l’època més dura del període Reagan. Més informació >		Un moment de Glengarry Glen Ross. Foto Ros Ribas.