teatre lliure


PRESENTACIÓ DEL CICLE DE SOLOS DE PIANO I PRIMER GRAN CONCERT DE MULGREW MILLER 6 de febrer de 2004. El passat dilluns, en un esplèndid concert, Mulgrew Miller va aconseguir connectar amb un públic divers, format per entesos i aficionats, però també per curiosos que van abandonar la Sala Fabià Puigserver amb ganes de repetir. El proper dilluns Joanne Brackeen tornarà a omplir de jazz el Teatre Lliure. Durant la presentació a la premsa del cicle de solos de piano –amb Jordi Suñol, Agustí Fernández i Àlex Rigola– el promotor va explicar les característiques de cadascun dels tres pianistes nord-americans triats per als concerts de la Sala Fabià Puigserver. Suñol va dir que tant Miller com Brackeen i Lightsey no són representants de l’avantguarda del jazz (free jazz o derivats), sinó d’unes línies d’evolució del pianisme nord-americà dins del jazz clàssic. Tots tres són figures sòlides i consagrades, amb currículums brillants farcits de col·laboracions amb el bo i el millor del jazz internacional. Pel que fa las dos concerts de l’Espai Lliure amb Lluís Vidal i Agustí Fernández, Àlex Rigola s’hi va referir com una oportunitat de conèixer aspectes no massa sovintejats d’ambdós músics: Lluís Vidal normalment toca amb trio, o formacions diverses i, per bé que és un músic força conegut a casa nostra, poques vegades toca sol; d’Agustí Fernández en va lloar la versatilitat ja que, si bé és un músic especialitzat en la improvisació lliure, també es capaç d’emocionar el públic amb una interpretació clàssica. Agustí Fernández va explicar que el seu concert, que ha titulat Balades i cançons, serà un repàs a les cançons que formen part del seu patrimoni personal, aquelles melodies que l’han acompanyat tota la vida, des del primer moment que les va sentir, des de les cançons de bressol que li cantaven a Mallorca quan només era un nadó fins als standars del jazz, o els clàssics del pop (de Serrat a Lennon) que s’ha fet seus. Fernández no pensa “desestructurar” les cançons, perquè precisament són les melodies el que vol rescatar en aquesta ocasió, senzillament les versionarà en jazz: “fa 13 anys que no faig un concert així, i ara em fa especial il•lusió tocar aquestes peces” . Més informació >		joanne brackeen

SIS PERSONATGES S’ACOMIADA AMB LES ENTRADES EXHAURIDES I ELS JOGLARS ATERREN A LA FABIÀ PUIGSERVER 13 de febrer de 2004. Sis personatges en busca d’autor acabarà aquest diumenge les seves representacions amb les localitats totalment exhaurides. Malgrat no ser una obra fàcil, la peça dirigida per Joan Ollé ha aconseguit d’arribar a un públic nombrós. Mentrestant el Lliure es prepara per al desembarcament de la troupe de Els Joglars. La peça de Pirandello, que ha rebut un dels tractaments més favorables d’aquesta temporada per part de la crítica, ha aconseguit, també, d’atraure un públic que no s’ha espantat per la complexitat del text. Tot plegat contradiu el parer d’aquells que defensen la mort prematura del teatre que convida a la reflexió. Davant la desaparició de la intel·ligència en altres mitjans, les arts escèniques tornen a trobar un espai renovat dins les preferències d’oci de la gent. L’èxit de Sis personatges, més enllà de demostrar la qualitat de la seva posada en escena, és una gran notícia per al futur del teatre en lletres grosses. Però el Lliure no s’atura: la setmana que ve entren a la Sala Fabià Puigserver Els Joglars, que tornen als escenaris després de les seves aventures cinematogràfiques amb El retablo de las maravillas. Cinco variaciones sobre un tema de Cervantes. Una peça d’elaboració pròpia a partir de l’obra de Miguel de Cervantes, de fet, una actualització de formes sobre un contingut, que, segons el criteri d’Albert Boadella, continua sent perfectament vigent. El retablo d’Els Joglars és una sàtira sense escrúpols sobre l’arribisme de la nostra societat, especialment en el camp de la cultura on la política de façana obliga a fer costat a l’avantguarda, però sempre que aquesta es mantingui en una vaguetat inofensiva, en la inutilitat decorativa.		albert boadella

MAL PELO A L’ESPAI LLIURE 20 de febrer de 2004. El proper dijous 26 de febrer s’estrena la coreografia Bach, un solo de Maria Muñoz de la companyia Mal Pelo. La ballarina interpretarà també Atrás los ojos, un muntatge que ja es va poder veure al Festival Grec de l’any 2002. La interpretació dels dos solos en el mateix espectacle és un repte per a Maria Muñoz, tant des del punt de vista artístic (un canvi d’història en el mateix moment) com pel que suposa d’esforç físic. Bach, inspirada en la música del compositor alemany, és el nou treball de Mal Pelo, una coreografia que ha volgut estrenar al Teatre Lliure. Sobre la base del Clave ben Temperat María Muñoz combina la memòria d’algunes fugues ballades en silenci amb els preludis que sonen en directe. Atrás los ojos és el resultat d’un treball d’investigació al voltant de la pèrdua. Maria Muñoz parla a través del cos de l’abandonament, de l’absència de la persona estimada. Una situació recurrent avui, però, gairebé sempre, explicada amb paraules: on s’amaga físicament el dolor? per on comença a arribar físicament l’esperança? Més informació >

PRESENTACIÓ I ESTRENA DE MAL PELO A L’ESPAI LLIURE 27 de febrer de 2004. Mal Pelo estrenarà una coreografia a l’Espai Lliure, Bach. Es tracta d’un solo sobre el Clave ben temperat del compositor alemany. Aquesta peça s’oferirà al costat de la reposició d’Atrás los ojos, una coreografia introspectiva al voltant de la separació i l’abandonament. La música de Bach acompanya des de fa molts anys María Muñoz; de fet durant la roda va confessar que sempre ha ballat Bach “en la intimitat” de l’estudi, però mai ha estructurat aquest treball per oferir-lo al públic. Considera el Clave ben temperat una música d’una gran intensitat, molt difícil de ballar, no perquè no tingui un ritme molt ben pautat, sinó per la força en què la música és percudida en determinats moments. Aquest és un projecte que ve de temps enrera i que pensa continuar més endavant –balla uns 25 minuts del Clave– fins completar l’obra sencera. La fascinació per Bach arriba a l’extrem de provocar el moviment en la ballarina, d’una manera gairebé espontània, automàtica. Per aquesta raó es tracta d’una peça que deixa força marge a la improvisació. En parlar d’Atrás los ojos María Muñoz va passar la paraula a Steve Noble, present a la roda de premsa i autor de la música de la coreografia. El músic va explicar que la seva contribució tenia la intenció de recolzar la resta d’elements de l’espectacle, no s’explica per si sola, sinó en funció del conjunt del muntatge. Més informació >