“Toni Catany obté imatges que semblen suspeses en un temps irreal, flotant entre el passat i el present. Crea una atmosfera de melangia a través del domini de la llum, evidenciant la seva passió per l’expressió plàstica i visual i centrant el seu interès en el bodegó, el cos i el paisatge.”

De la pàgina web www.picassomio.com

“La principal dificultad de un artista fotógrafo como él no es tanto recrear lo que se ve, no es tanto darle otra apariencia, como captar la realidad en su estatismo vivo, en su dinámica profunda, en su desnuda y oculta trascendencia. Es decir, parar el movimiento, la metamorfosis de las cosas, sin que se vean muertas, sino vivas para siempre. La gran dificultad es retratar algo que evoluciona, pero que nos aparece como intemporal. Éste es el reto: que en la obra de arte la vida esté y no esté a la vez. Hacer una foto en donde habite para siempre el misterio, la evanescencia, a un tiempo lo efímero y lo perdurable. Pero para que esto sea así, el motivo exterior debe despertar profundos resortes personales, entrando en comunión con la propia vida emocional. Y por eso es por lo que "una pera no es un membrillo", como dice el propio fotógrafo. Porque para él, para la memoria de sus vivencias, no representan lo mismo.”

Oriol Pi de Cabanyes La Vanguardia 8-10-2000

Més informació >

En paraules de la mateixa Espert, en la roda de premsa de presentació, aquest era un projecte que perseguia des de feia molts anys i que va néixer al voltant d’una taula, en un sopar, on l’actriu va expressar al director canadenc el desig de treballar amb ell. Va ser en aquell moment que Lepage va veure una Celestina davant seu, la resta de la història és un llarg procés, on s’han anat sumant els recursos de diversos productors (Ciutat de les Arts Escèniques de València i Forum Barcelona 2004, sobretot).

Núria Espert va explicar que poques vegades en la seva llarga carrera professional havia tingut la sensació de treballar en un grup compacte d’actors, en un equip; en molt poc temps el repartiment de La Celestina es va convertir en una companyia de teatre. Espert va arribar a confessar que potser per primer cop a la seva vida s’havia sentit feliç dalt de l’escenari, quan, normalment, sempre havia estat després de l’actuació que se sentia en plenitud.

Robert Lepage va fer referència a l’enorme llibertat amb la qual ha encarat el projecte: com a nord-americà, fill d’una cultura nova, no se sentia responsable de ser fidel a l’època de Fernando de Rojas. En aquest sentit ha estat un avantatge comptar amb una versió com la del poeta francòfon Michel Garneau, un text àgil i directe, que empra la frase curta i assoleix una bona cadència rítmica. Lepage creu que l’obra de Fernando de Rojas està parlant del caos moral d’avui, d’aquí ve la seva vigència.

Més informació >