teatre lliure


UN THRILLER MINIMALISTA DE LLUÏSA CUNILLÉ 4 de març de 2005. Un hotel degradat i allunyat del poble és l’escenari del nou i inquietant text de la guanyadora del premi Ciutat de Barcelona 2005, Lluïsa Cunillé. Una professora d’universitat que ve de la ciutat és la única clienta que insisteix a quedar-se tot i la intenció de l’hostalera de tancar el negoci. Lurdes Barba dirigeix aquesta obra plena d’incògnites amb personatges solitaris i poc transparents, interpretats per Lina Lambert, Mia Esteve i Jordi Collet. Occisió es representa a l’Espai Lliure fins el 20 de març. Tres personatges complexes i molt diferents però que tenen en comú estar passant un moment difícil de les seves vides, coincideixen en un hotel degradat que està a punt de tancar-se. La situació incòmoda d’una dispesera que es vol quedar tant si com no i la d’una hostalera que vol tancar el negoci es trenca en el moment en que un automobilista es presenta a l’hotel demanant ajuda perquè acaba de tenir un accident. Es tracta d’una obra que en paraules de la directora Lurdes Barba, crea situacions climàtiques amb un cert component de misteri, molt habitual en l’univers de les peces de Lluïsa Cunillé. Un text on no hi ha res gratuït, on només està present allò estrictament necessari per anar dibuixant la narració poc a poc. Aquest to essencialista convida l’espectador a anar omplint els buits, amb un estil que pot fer pensar en els referents cinematogràfics de David Lynch o dels germans Cohen, com es va al.ludir en la presentació del muntatge. El dia 13 de març la directora i els actors participaran en un col·loqui després de la funció. Més informació >		Fotografia Ros Ribas

DOCUMENTS DE TEATRE 4 4 de març de 2005. El DDT 4 ressegueix els espectacles presentats entre el setembre i el desembre de 2004. Hi trobareu el manifest poètic de la Companyia L’Hongaresa de Teatre; el rastre de L’Oncle Vània en la correspondència d’Anton P. Txèkhov amb un altre gran dramaturg rus, Màxim Gorki; un article de Véronique Olmi sobre la diferència entre escriure novel·la i escriure teatre; una trobada de Robert Lépage amb estudiants de l’Institut del Teatre; una entrevista amb la coreògrafa argentino-berlinesa Constanza Macras, una conversa amb Jan Fabre i dibuixos del quadern d’assaigs de la ballarina Lisbeth Gruwez; una reflexió de Rodrigo García sobre les diferències i similituds entre l’artista i el polític; i una conversa amb Àlex Rigola. Us recordem que el DDT es troba a La Central del Lliure (oberta cada dia abans de la funció) i a les altres llibreries de La Central a Barcelona, pel preu simbòlic d’1 Euro. Podeu enviar-nos els vostres comentaris i suggeriments sobre el DDT a l’adreça eda@teatrelliure.com o a l’apartat d’opinió del públic de la nostra web, opinio@teatrelliure.com. Més informació >

LA DANSA I EL CANT ES FONEN EN UN ESPECTACLE EXCEPCIONAL 11 de març de 2005. “Un espectacle “feliç” en tots els sentits: successions d’intercanvis tendres i violents, d’iròniques actuacions de rockers o de futbolistes, seqüències sorprenents i divertides” (Le Figaro). Sorprèn una ressenya com aquesta per un espectacle que parteix de la música medieval occidental, però és que D’Avant és una proposta carregada de sorpreses. Un quartet masculí de nacionalitats diverses i procedents de companyies diferents ha creat una coreografia plena d’imatges i elements teatrals que permeten un ampli ventall d’interpretacions. Sidi Larbi Cherkaoui, Damien Jalet, Juan Kruz i Luc Damien són els ballarins responsables d’aquest muntatge de la Sasha Waltz & Guest en cooperació amb la Schaubühne am Lehniner Platz de Berlín. 11 i 12 de març són els únics dies per gaudir d’aquest espectacle que combina coreografia i cant a capel·la. El basc Juan Kruz Diaz de Garaio Esnaola va tenir la iniciativa de crear un espectacle on moviment i veu compartissin protagonisme i tinguéssin el mateix pes escènic. Sidi Larbin Cherkaoui (Anvers), Damien Jalet (Brussel·les) i Luc Dunberry (Canadà) de seguida es van apuntar a la proposta intuïtiva que juga amb la coreografia i el cant de la música medieval occidental sacra i profana dels segles VI i XII en el marc d’un relat contemporani. L’elecció musical buscava el mestissatge entre cultures, i alhora un context sonor suficientment llunyà a avui dia, per poder explicar coses diferents. Aquest treball visual té una dramatúrgia concreta, amb una escenografia plena de bastides, cordes i escales en un indret que no deixa clar si s’està construint o bé destruint. Però en la presentació del muntatge, els ballarins no han volgut concretar el missatge de l’espectacle, al·legant que la successió d’imatges que evoquen llencen interrogants que cada espectador pot interpretar lliurament. Més informació >

ELS MAX PREMIEN EL RISC I LA CREATIVITAT DE CARLES SANTOS 18 de març de 2005. La vuitena edició dels Premis Max ha premiat Carles Santos amb tres guardons: millor espectacle musical, millor direcció musical i millor composició musical per a teatre gràcies al muntatge El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora. El músic de Vinarós no va poder assistir a la cerimònia de lliurament dels premis perquè justament aquesta setmana ha iniciat els assaigs del seu nou espectacle, La meua filla sóc jo, que s’estrena al Lliure el proper més de maig. Altres guardons destacats d’aquesta edició han estat per Rosa Maria Sardà com a millor actriu protagonista pel seu treball a Wit, i per Héctor Alterio com a millor actor a Yo, Claudio. El premi a la categoria al millor director d’escena va recaure en Josep Maria Flotats i, Cesc Gelabert va recollir el Max al millor ballarí per l’espectacle 8421.../Viene Regando flores desde la Habana a Morón, estrenat al Lliure la passada temporada. El reconeixement en l’apartat de millor espectacle teatral va ser per Sobre Horacios y Curacios de la Fundación Teatro de la Abadia. El nou projecte de Carles Santos, La meua filla sóc jo, barreja música, veu, dansa i teatre. Instruments de vent, percussió, piano i vuit cantants són els responsables de donar forma a aquest muntatge. Una espècie d’òpera en petit format que planteja novament un seguit de jocs entre realitat i fantasia. Mariaelena Roqué col·laboradora habitual de Santos, torna a compartir la direcció artística i s’encarrega del vestuari, la caracterització i els elements escenogràfics. L’espectacle es podrà veure a la sala Fabià Puigserver del 19 al 29 de maig, després viatjarà al Teatre Español de Madrid i finalment es presentarà a València. Més informació >		Carles Santos

SEDUCCIÓ I EMOCIÓ AMB SWOD A L’ESPAI LLIURE 24 de març de 2005. Una combinació subtil de piano neoclàssic entrellaçat amb samplers electrònics. Aquestes són les coordenades de Swod, un projecte de Stephan Wöhrmann i Olivier Doerell que podrem escoltar per primera vegada a Barcelona. El seu disc Gehen desprèn sonoritats introspectives i malencòniques i ha estat considerat una de les grans sorpreses de la temporada. Amb un caràcter marcadament visual, diferents crítics han coincidit a comparar-lo amb una banda sonora cinematogràfica, ideal per acompanyar imatges de Théo Angelopoulous o Krzysztof Kieslowski. Stephan Wörhrmann és piano i bateria, Olivier Doerell és guitarra i electrònica. Residents a Berlín, havien treballat junts tocant música en directe per bandes sonores de cinema mut. Ells són Swod, un projecte de música arriscada i alhora tendra que arriba al Teatre Lliure per presentar el disc Gehen (“caminar” en alemany). Es tracta d’un compendi de seqüències instrumentals que evoquen a Keith Jarret, Eric Satie i Pole, i que es troben a mig camí de la electrònica, el pop i la música contemporània. El concert tindrà lloc a l’Espai Lliure el pròxim dijous 31 de març a les 22h. “Una bona peça que dibuixa no només tradicions d’electrònica suau, sinó que afegeix la tradició menys habitual de composicions de piano clàssic, per crear un àlbum ple de subtilesa, espai, profunditat i bellesa genuïna. Fa pensar en Eric Satie, Pole i Murcof”. Found sounds “És un disc pla i hipnotitzador. Té un caràcter de canvi i inefable. Escoltant el seu piano apareixen visions. Sonen trencadissos i veus que funcionen com a trampolí per la fantasia. És com una vella pel·lícula en blanc i negre. Una música màgica. No es tracta d’un àlbum simple. No n’hi ha prou amb escoltar-lo una sola vegada, és com el primer amor que t’atrapa i no et deixa anar. “ Sutemos Més informació >