teatre lliure


TEATRE DINS DEL TEATRE AMB THOMAS BERNHARD 1 d'abril de 2005. L’home de Teatre és una obra de maduresa de l’austríac Thomas Bernhard, que es pot definir com una partitura salvatge, impossible i difícil, però alhora molt gratificant. Una reflexió distorsionada del món dels actors a partir d’una petita companyia que arriba a un teatre vell situat sobre d’una cort de porcs. Aquest argument és la base que permet a Bernhard desgranar la història i entrar dins el món del teatre des del teatre. Amb una sintaxi portada als extrems, el text es converteix en tot un repte per l’actor Lluís Homar, que sota la batuta de Xavier Albertí s’endinsa en una poètica singular plena d’ironia latent. Per a Xavier Albertí, director de l’espectacle, era un somni posar en escena aquest projecte, només possible quan trobés l’actor ideal per fer-ho. Es tracta d’una composició de paraules que desprenen musicalitat, un text que segueix els fils dels pensaments, emocions o manies del protagonista. Bernhard situa l’escena en un vell teatre austríac ple de reminiscències de l’etapa gloriosa del país. Aquest plantejament és un pretext perfecte per fer una dura crítica amb referents culturals constants i amb una ironia intrínseca. En la presentació del muntatge, Lluís Homar explicava que es tracta d’un text amb ruptures constants, sense transicions, però absolutament fascinant i a l’abast d’un gran públic. El protagonista gairebé mai està sol a escena. L’acompanyen Lurdes Barba, Oriol Genís, Ivan Labanda, Lina Lambert, Judit Lucchetti i Silvia Ricart. Més informació >		Fotografia Ros Ribas

INTIMISME EN MOVIMENT 8 d'abril de 2005. Un violoncel acompanya Àngels Margarit en un nou treball de recerca, un anàlisi sobre diferents llenguatges que passa pel dibuix, pel ball, per la música i pel pensament. Solo por placer és una investigació sobre les múltiples possibilitats de descriure el llenguatge físic. Petits fragments del poeta Georges Perec serveixen d’inspiració als moviments. La coreògrafa i ballarina ha creat aquesta peça pensant específicament en l’Espai Lliure, on els espectadors envolten l’escenari molt a prop de l’artista. Un muntatge gairebé minimalista, molt acotat i íntim, un concentrat de petits estudis que es podrà veure del 7 al 10 d’abril. Àngels Margarit i la cía. Mudances presenten un espectacle que treballa la tensió existent entre el plaer de ballar i el dolor de crear. Una coreografia dividida en tres parts. La primera, pensament plàcid núm. 1, parteix de petits fragments del llibre Espèces d’espaces, de Georges Perec. Succeeixen les peces geografies i solo por placer sense interrupció. La coreografia desenvolupa la relació entre dibuixar, pensar, tocar i ballar, amb el moviment com a únic fil conductor. En la presentació de l’espectacle, Margarit va explicar que es tracta d’un solo “acompanyat”, atès que el so d’un violoncel interpretat en directe per Manuel M. Del Fresno s’encarrega d’embolcallar la peça amb una suite de Bach que augmenta el dramatisme. La música original la signa Joan Saura i Dionís Escorsa és el responsable de les projeccions que juguen a convertir-se en escenografia. Més informació >		Fotografia Estel Margarit

PRESTIDIGITACCIONS: DANSA I MEMÒRIA 15 d'abril de 2005. Jordi Cortés presenta un muntatge que s’inspira en el món poètic de la canadenca Annie Michaels, un univers suggerent i metafòric. Tres personatges -Mercè Recacha, Nicole Balm i el mateix Cortés- viuen atrapats en el temps, carregant tot el pes de la memòria a les espatlles. Miralls trencats, hams penjant del sostre, fotografies, records, arbres tallats...són algunes de les claus que ens ofereix l’escenografia. Un espai escènic molt teatral que reuneix una combinació d’ingredients físics, coreogràfics i de text. Prestidigitaccions es va estrenar ahir dijous i es podrà veure a l’Espai Lliure només fins diumenge. El barceloní Jordi Cortés situa l’espectacle en un ambient quasi surrealista. No és al mar, ni a la terra, ni al cel, sinó que com ell mateix va definir es tracta d’un lloc indefinit, d’una espècie de llimbs on el destí sempre condueix al fracàs. En la presentació de l’espectacle, el coreògraf va explicar que es tracta d’un treball que parla del bagatge personal i alhora de l’empremta genètica que portem al damunt, que marca les nostres il•lusions. Cortés ha volgut compartir aquesta aventura amb dues dones, tenint en compte que feia temps que només treballava amb homes. Una experiència amb molt treball físic i corporal, però també amb coreografia i amb textos molt variats escrits pels mateixos intèrprets a partir de l’obra d’Anne Michaels. La música de Bach, Mahler i Falla embolcalla l’espectacle, així com diferents experiments de música ambiental i atmosfèrica. Més informació >

FINS SEMPRE, CARLOTA! 15 d'abril de 2005. La sala Fabià Puigserver va ser l’escenari escollit per recordar Carlota Soldevila, actriu i fundadora del Teatre Lliure. L’homenatge, celebrat el passat dilluns 11 d’abril, va comptar amb la participació de molts amics i amigues que la van acompanyar en les múltiples aventures teatrals. Albert Boadella i Anton Font amb qui va fundar Els Joglars, i Lluís Pascual, de qui es va convertir en una mena d’actriu fetitxe, explicaven anècdotes personals viscudes amb la Carlota, mentre que companys actors com Montse Guallar, Imma Colomer, Lluís Homar, Domènech Reixach, Rosa Novell i Anna Lizaran recitaven fragments d’obres interpretades per l’homenatjada. Tampoc hi van faltar Hermann Bonnín, Jaume Melendres, Iago Pericot i Pere Planella, entre molts d’altres. Carlota Soldevila (Barcelona) va iniciar les activitats teatrals prop de la quarantena. Procedent d’una afamada família d’intel·lectuals (filla de l’escriptor i dramaturg Carles Soldevila i neboda de l’historiador Ferran Soldevila) decideix, incorporar-se el 1955 a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), secció del Centre Artístic de Sant Lluc que funcionava com una companyia independent d’intel•lectuals que vetllaven per a la promoció d’autors catalans novells i per les traduccions d’autors contemporanis europeus. Hi va treballar durant vuit anys fins a la seva desaparició provocada pel cessament imposat pel govern civil d’aleshores. Més tard, el 1962 va fundar amb Albert Boadella la companyia Els Joglars amb la vocació inicial de crear una companyia de mim i de fer un teatre allunyat de la comoditat burgesa. Soldevila va deixar la companyia sis anys després de la seva fundació perquè, en paraules d’ella mateixa, li “agradava més el teatre de text i d’autor”. També va ser cofundadora del Grup de Teatre Independent el 1965 (entre els quals hi havia Ventura Pons, Feliu Formosa i Francesc Nel.lo) i juntament amb Josep Montanyès, Guillem Jordi Graells i Fabià Puigserver, va cofundar el Teatre de l'Escorpí el 1974 (amb col·laboracions puntuals de Lluís Pasqual i Pere Planella). Entre el 1971 i el 1986 va dedicar-se a la docència, impartint classes d'expressió corporal a l'Institut del Teatre de Barcelona i membre de la seva Comissió Coordinadora d'Estudis, com a delegada de Direcció i Coordinació General. L’any 1976 va formar part de la creació del Teatre Lliure, que es convertiria en casa seva i del qual arribaria a ser una de les actrius emblemàtiques. Amb el Lliure va interpretar una trentena d'obres, entre elles Mahagony, Titus Andrònic, La bella Helena, El balcó, Un dels últims vespres de carnaval, Les noces de Fígaro, El barret de cascavells o Carrer Sebastià Gasch, l'últim, a la temporada 1997-98. Carlota Soldevila vinculada estretament a Joan Brossa i l’Espai Brossa on va protagonitzar Carrer Sebastià Gasch dirigida per Hermann Bonnín la temporada 1997-1998. *cronologia destacada* 1997-98 Carrer Sebastià Gasch, Joan Brossa. Dir. Hernan Boninn. Espai Brossa 1997 Tic Tac, pel·lícula de Rosa Vergés 1992 El parc, Botho Strauss. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure El diario de Lady M., pel·lícula d’Alain Tanner 1990 Els gegants de la muntanya, Luigi Pirandello. Dir. Xiscu Masó, Teatre Lliure La Femme et le panten, pel·lícula de Mario Camus 1989 Les noces de Fígaro, Pierre Caron de Beaumarchais. Dir. Fabià Puigserver, Teatre Lliure 1988 La bona persona de Sezuan, Bertold Brecht. Dir. Fabià Puigserver. Teatre Lliure 1987 Lorenzaccio, lorenzaccio, Alfred de Musset. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure 1986 Fulgor i mort de Joaquim Murieta, Pablo Neruda. Dir. Fabià Puigserver. Teatre Lliure 1985 Dels últims vespres del carnaval, Carlo Goldoni. Dir Lluís Pasqual. Teatre Lliure 1983 Al vostre gust, Wiliam Shakespeare. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure 1979 La bella Helena, Meilhac i Halévy, Dir. Pere Planella. Teatre Lliure 1978 Titus Andrònic, William Shakespeare. Dir. Fabià Puigserver. Teatre Lliure 1977 Ascensió i caiguda de la Ciutat de Mahagonhy, Bertold Brecht. Dir. Fabià Puigserver. Teatre Lliure 1976 Quiriquibú, de Joan Brossa Dir. de Fabià Puigserver i Guillem-Jordi Graells 1976 Cofundadora en la creació del Teatre Lliure juntament amb Fabià Puigserver, Pere Planella i Lluís Pasqual 1974 Cofundadora del Teatre de l’Escorpí juntament amb Josep Montanyès, Guillem Jordi Graells i Fabià Puigserver 1971-1984 Professora de l’Institut del Teatre de Barcelona 1965 Cofundadora del Grup de Teatre Independent amb Fabià Puigserver i Francesc Nel·lo 1962 Creació de la companyia Joglars juntament amb Albert Boadella i Anton Font 1955 S’incorpora a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB)

TORNA UN DELS ÈXITS DE LA TEMPORADA: V.O.S. 22 d'abril de 2005. Crítica i públic van respondre positivament a l’àcid retrat que sobre el món de la parella planteja Carol López a V.O.S. (versió original subtitulada). Un espectacle que es recolza en el treball de creació dels quatre actors i en el que el joc i la improvisació es barregen i s’entrellacen amb les pautes de la directora. Una “comèdia romàntica” plena de referències cinematogràfiques que des d’una perspectiva irònica ens parla de la complexitat de les relacions sentimentals. Ara i fins el 15 de maig teniu la possibilitat de recuperar-la a l’Espai Lliure. La lluita contra la rutina, la decisió de tenir un fill, el plantejament de comprar un pis, casar-se o no casar-se, són alguns dels continguts que amanits amb humor es troben en els diàlegs de la peça. No només el títol de V.O.S. (versió original subtitulada) fa referència al món del cinema, sinó que els crèdits es projecten en una pantalla, la mateixa estructura del muntatge fa salts de flashback i els personatges juguen en diversos moments a endevinar pel·lícules. Després d’una primera etapa en la que el boca-orella va convertir aquesta “comèdia romàntica” en una de les sorpreses de la temporada, l’espectacle torna a l’escenari de l’Espai Lliure amb un únic canvi en el repartiment: Elena Fortuny substitueix Àgata Roca, mentre que Paul Berrondo, Andrés Herrera i Vicenta Ndongo, repeteixen personatges. Més informació >		Fotografia Ros Ribas

ISABELLE HUPPERT ÉS HEDDA GABLER 29 d'abril de 2004. El pes de les convencions i la por a l’escàndol són la descripció d’una societat que correspon al 1890, quan Henrik Ibsen va escriure Hedda Gabler, però que avui dia continua sent vigent. Isabelle Huppert, una de les actrius més interessants de l’actualitat europea, entrega la solitud a un personatge psicològicament complex, una dona que viu en un entorn on s’amaguen contínuament els pensaments i els desigs. La direcció la signa Eric Lacascade, director de la Comédie de Caen, amb un projecte que prové del Teatre de l’Odéon de París. Amb les entrades exhaurides, l’obra es presenta únicament els dies 4 i 5 de maig a la sala Fabià Puigserver. Eric Lacascade feia tres anys que buscava un projecte per compartir amb Isabelle Huppert. Finalment va topar amb un text d’un misteri impenetrable: la història d’una dona que viu condemnada al patiment, envoltada d’insatisfacció. Hedda està destinada a desenvolupar els rols de mare, esposa i mestressa, i no se sent còmode en cap d’ells. Ella té altres aspiracions, però està presonera en un matrimoni que no ha escollit, i es converteix en víctima i assassina al mateix temps. En una casa on el futur d’una existència asfixiant està assegurat, el desig i la mort formen una parella perfecta. Ibsen s’endinsa en la hipocresia de la moral burgesa, mostrant els racons foscos de les persones, del que els agradaria ser i no s’atreveixen a viure. Isabelle Huppert s’enfronta de nou als escenaris teatrals després de la seva última aparició personificant a Medea. Més informació >