HEDDA GABLER ES PASSEJA PEL LLIURE AMB ÈXIT DE PÚBLIC

6 de maig de 2005. L’expectació que van despertar tant I’actriu francesa Isabelle Huppert, que actuava per primer cop a Barcelona, com el seu turmentat personatge Hedda Gabler, va propiciar un ple absolut en les dues úniques funcions a la sala Fabià Puigserver. Eric Lacascade, el prestigiós director del Centre Dramàtic Nacional de Normandia, signava el muntatge amb una posada en escena que plantejava el repte de fer arribar el text al públic contemporani. L’espectacle, provinent del Théâtre de l’Odéon de París, es va representar en francès amb subtítols en català.

Isabelle Huppert se sent atreta pels personatges turmentats i angoixats. Així mateix ho declarava en la roda de premsa de presentació de l’espectacle. I és que l’Hedda Gabler és una dona amb mancances que pateix en silenci, que no és capaç d’arribar fins el final del que desitja. L’actriu considera que es tracta d’un personatge sobre el que se li poden donar voltes durant hores, dies i fins i tot anys, sense arribar a cap conclusió. Un personatge que es pot redescobrir fins a l’infinit. El seu director, Eric Lacascade, va veure clarament que Huppert encaixava amb el paper, i que a més contribuiria a alimentar l’actriu. Ell va declarar que la temàtica de la peça pot commoure la intimitat de l’espectador i que l’Hedda li provoca sentiments contradictoris, passant per la nostàlgia, l’amor i la tristesa.

Més informació >

IMPACTES VISUALS DE CARLES SANTOS

20 de maig de 2005. La meua filla sóc jo és un procés vital. Des del llenguatge prenatal fins arribar a un to més metafísic. Un projecte que dóna una importància especial al llenguatge, on Carles Santos ha escrit melodies perquè els cantants “cantin molt i de veritat”. Fins i tot una veu en off narra i descriu la història. Amb una posada en escena exempta d’escenografia (però amb molts elements escenogràfics), el creador valencià proposa una òpera de petit format amb imatges de gran impacte visual que s’acosten al món oníric, un espectacle dibuixat amb elements que neixen del conscient i del inconscient. L’espectacle es va estrenar ahir dijous i serà a la Sala Fabià Puigserver només fins al 29 de maig.

Una orquestra de vent i percussió transporta la música per tot l’escenari. Músics molt joves que provenen de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), toquen de memòria, sense cadira, ni faristol, ni director i apareixen i desapareixen de manera natural. De sobte, tot el teatre emmudeix en un silenci que dura exactament 4 minuts i 33 segons amb un referent cultural a John Cage. En la presentació de l’espectacle, Carles Santos, va explicar que ha intentat fer un espectacle sense pensar, però pensant-hi es va adonar que és tota una contradicció. Fins i tot el títol, La meua filla sóc jo, neix de l’absurd. El mateix director declarava que es tracta d’una producció que li sorprèn com a espectador i que és impròpia d’ell mateix, perquè treballa amb elements poc habituals en la seva obra, com ara la veu en off o la quantitat de text. Una òpera que planteja fantasia alhora que demostra realitats provocadores i divertides.

Més informació >

INVOCACIONS A LA DANSA, A LA MÚSICA I AL CANT

27 de maig de 2005. Un ballarí silenciós, un pianista emotiu i una veu enèrgica corresponent a Andrés Corchero, Agustí Fernández i Miguel Poveda respectivament. Junts invoquen un espectacle sensible il•lustrat amb versos poètics. La riquesa de la proposta augmenta quan Verdaguer, Gil de Biedma o Miquel Martí i Pol són alguns dels poetes seleccionats per aquesta creació íntima que uneix quatre llenguatges artístics. L’espectacle tindrà lloc a la sala Fabià Puigserver del 2 al 5 de juny.

Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1957) i Andrés Corchero (Puertollano, 1957) fa anys que comparteixen sensibilitats. El 1988 van crear Es lu que niá i des d’aleshores han anat treballant junts en nombroses ocasions. D’altra banda Miguel Poveda (Barcelona, 1973) i Agustí Fernández han protagonitzat diferents encontres fusionant la improvisació del piano amb l’elegant flamenc. Els tres han coincidit al homenatge de Puig Antich del Festival Altaveu 2000, i han presentat treballs com el del Festival Tensdansa de Terrassa al 2003. Ara, Serán ceniza i Por debajo de José Angel Valente, A mos bescantadors de Verdaguer, No volveré a ser joven de Gil de Biedma i seleccions del Haikú de Miquel Martí i Pol són alguns dels poemes a partir dels quals els tres artistes despleguen el seu món creatiu.

Més informació >

AVANÇAMENT DE TEMPORADA 2005-2006

31 de maig de 2005. Mamet, Albert Camus, Shakespeare, Gorki i Els Joglars estaran convidats al Teatre Lliure la pròxima temporada. Una roda de premsa celebrada abans de la botifarrada per celebrar el final de la temporada es va aprofitar per valorar positivament la programació que ja s’acaba, i va permetre fer un avançament d’alguns dels espectacles programats pel 2005-2006. El director Àlex Rigola va revelar un nou projecte per recolzar les produccions d’autoria textual contemporània catalana: 5 encàrrecs confiats a Lluïsa Cunillé, Paco Zarzoso, Enric Nolla, Josep Maria Benet i Jornet i Pau Miró. Seran textos de temàtiques actuals de la nostra societat, inspirats a partir d’un recull de notícies escollides per l’equip de direcció artística.

La pròxima temporada del Lliure ja comença a tenir forma. El nou experiment de Roger Bernat, Teorema de Pasolini dirigit per Xavier Albertí amb la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé o El Quixot vist pels Joglars seran alguns dels muntatges programats. Àlex Rigola tornarà a dirigir un clàssic de Shakespeare, Ricard III, i Joan Ollé presentarà El Malentès d’Albert Camus. Un díptic de Goya i Borges estarà a les mans de Rodrigo García, mentre que Carlota Subirós dirigirà Els estiuejants de Gorki. Després de l’èxit de V.O.S., Carol López escriurà un nou text en la mateixa línia. I En dansa, es podran veure creacions de Sergi Faustino, Àngels Margarit i Cesc Gelabert.