TEMPORADA ACTUAL 2008-2009
   
     

MÜLLER, VASSÍLIEV I DRÉVILLE: TRES PUNTALS DE L’ESCENA EUROPEA

3 d'octubre de 2005.
Del 6 al 8 d’octubre s’atura al Lliure Medeamaterial, un espectacle que no ha parat de girar per les principals capitals europees després de l’èxit obtingut el 2002 al Festival d’Avinyó. Sota la batuta del prestigiós pedagog i director rus Anantoli Vassíliev, aquesta peça compta amb la magistral interpretació de Valérie Dréville, una de les actrius icona d’Antoine Vitez. Partint de l’esborronadora peça de Heiner Müller, Vassíliev i Dréville porten la interpretació a una alçada que sacsejarà els espectadors més experimentats.

Més informació >

 
     

ANATOLI VASSÍLIEV REINVENTA EL RITUAL

7 d'octubre de 2005. Dimarts passat, en roda de premsa, el director i pedagog rus Anatoli Vassíliev va presentar Medeamaterial, un espectacle estrenat l’any 2001 en motiu de la III Olimpíada Internacional de Teatre de Moscou i que va obtenir un gran èxit al Festival d’Avinyó del 2002. El mite de Medea serà en cartell només fins demà dissabte a la Sala Fabià Puigserver.
Medeamaterial tanca, segons el director, una línia evolutiva de la seva activitat de laboratori a L’Escola d’Art Dramàtic del Teatre de Moscou que va de l’interès pels Sis personatges de Pirandello a Medea, passant per una relectura del drama litúrgic amb Les lamentacions de Jeremies. Una línia, per tant, que va del realisme psicològic modern al teatre de la paraula entesa com a acció, forma i ritual arcaic propi dels mites.


Aquest monòleg escrit per Heiner Müller “me’l van proposar per a l’Olimpíada i, d’entrada, no em va interessar gens: el vaig desar en un calaix”, explica Vassíliev, “però després es va anar convertirnt en un regal per a una gran actriu, Valérie Dréville, en correspondència a l’interès que França ha mostrat per la meva obra”. El director va reconèixer, amb tot, certa proximitat amb Müller pel que fa al seu propi tarannà, el coneixement de l’Europa de l’Est, l’interès pel món arcaic i l’estil. El propòsit de Vassílev amb aquest treball d’investigació és retrobar una visió del món contraposada a la visió del teatre actual i a les seves idees, que qualifica de moribundes, i resoldre els problemes del teatre d’avui que, per a ell, giren a l’entorn del lloc de l’acció, que ja no és en el sentiment del personatge sinó en el verb, en el logos grec, en la icona.

Més informació >

 
Anatoli Vassíliev durant la roda de premsa
     

UN MATRIMONI DE BOSTON PRORROGARÀ EL
2006-2007


7 d'octubre de 2005. Degut a l’èxit assolit per Un matrimoni de Boston, amb totes les entrades exhaurides des de la primera setmana, aquesta temporada, i la impossibilitat de prorrogar en dates pròximes, l’espectacle es reposarà a principis de la temporada 2006-2007. Quan les entrades per a la propera temporada, es posin a la venda n’informarem pels canals habituals del teatre (web, butlletí, cartellera, etc.).
De moment, per als més impacients, cada vespre s’obre una llista d’espera a partir de les 20h. per si hi ha alguna anul·lació de reserves d’abonats del Teatre Lliure.

Més informació >

 
© Ros Ribas
     

ISABELLA’S ROOM: MEMÒRIES AFRICANES DE JAN LAUWERS

14 d'octubre de 2005. El director i coreògraf belga Jan Lauwers fa un cop d’ull a l’Àfrica des de la Sala Fabià Puigserver per dos únics dies, el 18 i el 19 d’octubre. Aquest espectacle, estrenat el 2004 al Festival d’Avinyó, porta a escena la vida d’Isabella, una dona cega que viu tancada en un apartament de París on busca el seu passat africà a partir d’una col·lecció d’objectes antropològics i etnològics. La recerca de la memòria serveix al fundador de la Needcompany, una de les companyies més representatives de la nova creació europea, per fer un repàs de la història de l’Àfrica del segle XX.


Després d’Images of Affection, que va desembarcar al Lliure fa dos anys, aquesta història d’Isabella neix d’una col·lecció d’objectes de l’antic Egipte i de l’Àfrica negra que pertanyien al pare de Jan Lauwers i que els va deixar en herència a la dona i els fills. Objectes arrancats del seu context cultural per una mirada d’un altre temps – una mirada colonial i exotitzant. Objectes on un món – l’Àfrica – s’ha aturat, i el fetitxisme dels quals serveix per construir la vida d’Isabella durant tot el segle XX: de la Primera i Segona Guerra Mundial, Hiroshima, el colonialisme, passant pel desenvolupament de l’art contemporani, amb Joyce, Picasso i Huelsenbeck, els viatges a la lluna i Ziggy Stardust de David Bowie, fins a la fam a l’Àfrica i al Vlaams Blok d’Amberes (un partit polític d’extrema dreta). Lauwers defensa un cop més el seu concepte dramatúrgic allunyat de tota sacralitat. Per a ell, avui, “la comunicació amb el públic té més a veure amb García Márquez que en James Joyce”.

Més informació >

 
Viviane De Muynck © Eveline Vanassche
     

COMENCEN ELS ASSAIGS OBERTS

14 d'octubre de 2005.
Els dissabtes 15, 22 i 29 d’octubre i el 5 de novembre a les 18,30h. l’Espai Lliure s’obre al públic amb el primer Assaig Obert d’aquesta temporada. Veritat/Mentida és la proposta de l’actor i director Emilià Carilla i el dramaturg Vicent Tur a partir de l’obra i la figura de David Mamet, i que compta amb la participació de Cristina Estalleras, Manu Fullola, Cristina Garcia, Àngels Marcer, Xavier Martínez i Manel Sans. Entrada lliure.

Més informació >

 
foto d’assaig
     

JAN LAUWERS: HOME DE TEATRE

21 d'octubre de 2005.
“Sempre em consideren coreògraf, però no he fet ni una coreografia en ma vida” declarava amb humor Jan Lauwers durant la roda de premsa de presentació d’Isabella’s Room, espectacle acollit amb entusiasme a la Sala Fabià Puigserver dimarts i dimecres passat. “Vivim en uns temps de molta por i confusió, després d’atemptats com els de Nova York i Madrid i desastres climàtològics com el sunami” afirmava per analitzar quin paper ha de jugar l’art, i especialment el teatre, que en aquest moment més que crear confusió ha d’intentar aclarir la ment. Per a Lauwers, el teatre s’erigeix cada cop més en una de les arts importants, a l’alçada de la pintura i la música, per la seva capacitat específica d’unir socialment.

El plantejament dramatúrgic de Lauwers és “no convencional, en el sentit que el teatre convencional proposa un únic centre d’atenció”. Per a ell, en un escenari hi ha d’haver com a mínim cinc centres d’atenció, “cinc punts d’energia” que siguin intercanviables, perquè “l’espectador ha de tenir l’opció de triar què li interessa, quin espectacle vol veure.”
Apuntava també Lauwers, fent un repàs a la història del teatre, que hi ha hagut “tres moments importants: la tragèdia grega, Shakespeare i Hollywood: la funció del teatre tant amb els grecs com amb Shakespeare ha estat educar la gent. I, de fet, Shakespeare va deixar d’escriure perquè l’obligaven a vendre entrades”. Avui, aquesta funció educadora “la fa Spielberg, que arriba a un públic molt ampli i, a més, respon a les necessitats de la societat americana: si dius que ho vols fer en teatre ets molt pretensiós.” Per tant, resumia Lauwers com a conclusió, “plantejar diferents centres d’interès et permet competir amb això, perquè fas una proposta intel·ligent per a gent intel·ligent.”

Isabella’s Room >

 
Jan Lauwers amb Carlota Subirós i Àlex Rigola,
abans de començar la roda de premsa
     
     

RICARD 3r ENTRA A LA SALA FABIÀ PUIGSERVER

21 d'octubre de 2005.
La història de Ricard 3r de William Shakespeare, en la particular versió d’Àlex Rigola, és a la recta final d’assaigs abans de l’estrena a la Sala Fabià Puigserver el proper dijous 27. L’espectacle, estrenat durant l’edició passada del Festival de Teatro Clásico de Almagro i interpretat per la companyia del Teatre Lliure, s’estarà sis setmanes al Lliure per reprendre a partir del 4 de novembre la gira que l’ha portat per diverses ciutats i festivals, com Temporada Alta de Girona o el XIV Festival de la Unió de Teatres d’Europa (UTE), que se celebra aquest mes a Roma (Itàlia).

Més informació >

 
Pere Arquillué i Àlex Rigola als assaigs
     

RICARD 3r, QUAN LA MALDAT NO ÉS CASUAL

28 d'octubre de 2005. Ahir es va estrenar la versió de Ricard 3r, de William Shakespeare, que signa Àlex Rigola. Una proposta artística que, segons el director, respon al fet que “m’era impossible fer un espectacle a partir d’algú que és dolent per naturalesa, no em resultava interessant.” Rigola, envoltat de la companyia del Teatre Lliure, precisava en roda de premsa fa una setmana: “si et llegeixes tota la saga que va de Ricard II a Ricard 3r, entens que és la història d’algú que és capaç de tot per arribar al poder, per herència familiar i pel que ha viscut a la seva infantesa”. Mogut per la necessitat de parlar, a través de qualsevol text, de la realitat del món on vivim, i preocupat aquí “per la mirada dels nostre fills”, el director va expressar “la necessitat d’emmarcar la història en el món de les màfies, que són la representació més gran de l’estructura capitalista, vertebrada en la família com a àmbit excloent i, sobretot, en el poder econòmic.” L’espectacle serà en cartell fins el 4 de desembre i compta amb diverses activitats paral·leles a l’entorn del text i de Shakespeare.

Ricard 3r és, segons Àlex Rigola, “la història d’un corrupte”, situada en “un típic local de reunió d’una màfia entre Scorsese i The Sopranos, una barreja d’after, top-less i barra americana”, que conté una tragèdia “de tal magnitud, que l’hem hagut de fer en un format tragicòmic.” Un format que opta per “un vestuari exagerat - sovint americanitzat - i una actuació continguda” i per una caracterització molt lleu de la deformitat del personatge de Ricard III, que “suggereix més aviat una infància de bullying.” Rigola confessava, a més “una deliberada influència estètica de Frank Castorf”, director del Volksbühne de Berlín. Pel que fa al text, “que és el segon text més llarg de Shakespeare”, Rigola ha optat per una reducció de personatges i ha comptat amb una traducció eficaç de Salvador Oliva que evita al màxim “haver de buscar al diccionari”. Sobre la companyia del Teatre Lliure, “que és el somni de qualsevol director, treballar amb una companyia quasi estable”, Rigola va comentar també que ha nascut “d’una manera natural, a partir del treball que ja anàvem fent” i que “per sort, s’autofinancia amb les pròpies actuacions”. En la seva valoració de l’experiència obtinguda en gira, destacava a més “el creixement dels actors a partir d’aquest treball regular que et porta a plantejar-te cada funció com una nova estrena”.

Més informació >

 
La companyia del Teatre Lliure, abans de la roda