| |
|
|
MÜLLER,
VASSÍLIEV I DRÉVILLE: TRES PUNTALS DE L’ESCENA
EUROPEA
3 d'octubre de 2005. Del 6 al
8 d’octubre s’atura al Lliure Medeamaterial,
un espectacle que no ha parat de girar per les principals capitals
europees després de l’èxit obtingut el 2002 al
Festival d’Avinyó. Sota la batuta del prestigiós
pedagog i director rus Anantoli Vassíliev, aquesta peça
compta amb la magistral interpretació de Valérie Dréville,
una de les actrius icona d’Antoine Vitez. Partint de l’esborronadora
peça de Heiner Müller, Vassíliev i Dréville
porten la interpretació a una alçada que sacsejarà els
espectadors més experimentats.
Més
informació > |
|
|
| |
|
|
 |
 |
 |
ANATOLI
VASSÍLIEV REINVENTA EL RITUAL
7 d'octubre de 2005. Dimarts passat,
en roda de premsa, el director i pedagog rus Anatoli Vassíliev
va presentar Medeamaterial, un espectacle estrenat l’any 2001
en motiu de la III Olimpíada Internacional de Teatre de Moscou i que va
obtenir un gran èxit al Festival d’Avinyó del 2002. El mite
de Medea serà en cartell només fins demà dissabte a la Sala
Fabià Puigserver.
Medeamaterial tanca, segons el director, una línia evolutiva
de la seva activitat de laboratori a L’Escola d’Art Dramàtic
del Teatre de Moscou que va de l’interès pels Sis personatges de
Pirandello a Medea, passant per una relectura del drama litúrgic
amb Les lamentacions de Jeremies. Una línia, per tant,
que va del realisme psicològic modern al teatre de la paraula
entesa com a acció, forma i ritual arcaic propi dels mites.
Aquest monòleg escrit per Heiner Müller “me’l van
proposar per a l’Olimpíada i, d’entrada, no em va interessar
gens: el vaig desar en un calaix”, explica Vassíliev, “però després
es va anar convertirnt en un regal per a una gran actriu, Valérie Dréville,
en correspondència a l’interès que França ha mostrat
per la meva obra”. El director va reconèixer, amb tot, certa
proximitat amb Müller pel que fa al seu propi tarannà, el coneixement
de l’Europa de l’Est, l’interès pel món arcaic
i l’estil. El propòsit de Vassílev amb aquest treball d’investigació és
retrobar una visió del món contraposada a la visió del teatre
actual i a les seves idees, que qualifica de moribundes, i resoldre els problemes
del teatre d’avui que, per a ell, giren a l’entorn del lloc de l’acció,
que ja no és en el sentiment del personatge sinó en el verb, en
el logos grec, en la icona.
Més
informació > |
|

Anatoli Vassíliev durant
la roda de premsa |
| |
|
|
 |
 |
 |
UN
MATRIMONI DE BOSTON PRORROGARÀ EL
2006-2007
7 d'octubre de 2005. Degut a l’èxit
assolit per Un matrimoni de Boston, amb totes les entrades exhaurides des de
la primera setmana, aquesta temporada, i la impossibilitat
de prorrogar en dates pròximes, l’espectacle es reposarà a
principis de la temporada 2006-2007. Quan les entrades per a la propera temporada,
es posin a la venda n’informarem pels canals habituals del teatre (web,
butlletí, cartellera, etc.).
De moment, per als més impacients, cada vespre s’obre una llista
d’espera a partir de les 20h. per si hi ha alguna anul·lació de
reserves d’abonats del Teatre Lliure.
Més
informació >
|
|

© Ros Ribas |
| |
|
|
 |
 |
 |
ISABELLA’S
ROOM: MEMÒRIES AFRICANES DE JAN LAUWERS
14 d'octubre de 2005. El director
i coreògraf belga Jan Lauwers fa un cop d’ull a l’Àfrica
des de la Sala Fabià Puigserver per dos únics dies, el 18 i el
19 d’octubre. Aquest espectacle, estrenat el 2004 al Festival d’Avinyó,
porta a escena la vida d’Isabella, una dona cega que viu tancada en un
apartament de París on busca el seu passat africà a partir d’una
col·lecció d’objectes antropològics i etnològics.
La recerca de la memòria serveix al fundador de la Needcompany, una de
les companyies més representatives de la nova creació europea,
per fer un repàs de la història de l’Àfrica del segle
XX.
Després d’Images of Affection, que va desembarcar al Lliure
fa dos
anys, aquesta història d’Isabella neix d’una col·lecció d’objectes
de l’antic Egipte i de l’Àfrica negra que pertanyien al pare
de Jan Lauwers i que els va deixar en herència a la dona i els fills.
Objectes arrancats del seu context cultural per una mirada d’un altre temps – una
mirada colonial i exotitzant. Objectes on un món – l’Àfrica – s’ha
aturat, i el fetitxisme dels quals serveix per construir la vida d’Isabella
durant tot el segle XX: de la Primera i Segona Guerra Mundial, Hiroshima, el
colonialisme, passant pel desenvolupament de l’art contemporani, amb Joyce,
Picasso i Huelsenbeck, els viatges a la lluna i Ziggy Stardust de David
Bowie,
fins a la fam a l’Àfrica i al Vlaams Blok d’Amberes (un partit
polític d’extrema dreta). Lauwers defensa un cop més el seu
concepte dramatúrgic allunyat de tota sacralitat. Per a ell, avui, “la
comunicació amb el públic té més a veure amb García
Márquez que en James Joyce”.
Més
informació > |
|

Viviane De Muynck © Eveline
Vanassche |
| |
|
|
 |
 |
 |
COMENCEN ELS ASSAIGS
OBERTS
14 d'octubre de 2005. Els dissabtes 15, 22 i 29 d’octubre
i el 5 de novembre a les 18,30h. l’Espai Lliure s’obre
al públic amb el primer Assaig Obert d’aquesta temporada. Veritat/Mentida és
la proposta de l’actor i director Emilià Carilla i el
dramaturg Vicent Tur a partir de l’obra i la figura de David
Mamet, i que compta amb la participació de Cristina Estalleras,
Manu Fullola, Cristina Garcia, Àngels Marcer, Xavier Martínez
i Manel Sans. Entrada lliure.
Més
informació > |
|

foto d’assaig |
| |
|
|
 |
 |
 |
JAN LAUWERS: HOME
DE TEATRE
21 d'octubre de 2005. “Sempre em consideren coreògraf, però no he fet ni una coreografia
en ma vida” declarava amb humor Jan Lauwers durant la roda de premsa de
presentació d’Isabella’s Room, espectacle acollit
amb entusiasme a la Sala Fabià Puigserver dimarts i dimecres passat. “Vivim
en uns temps de molta por i confusió, després d’atemptats
com els de Nova York i Madrid i desastres climàtològics com el
sunami” afirmava per analitzar quin paper ha de jugar l’art, i especialment
el teatre, que en aquest moment més que crear confusió ha d’intentar
aclarir la ment. Per a Lauwers, el teatre s’erigeix cada cop més
en una de les arts importants, a l’alçada de la pintura i la música,
per la seva capacitat específica d’unir socialment.
El plantejament dramatúrgic de Lauwers és “no convencional,
en el sentit que el teatre convencional proposa un únic centre d’atenció”.
Per a ell, en un escenari hi ha d’haver com a mínim cinc centres
d’atenció, “cinc punts d’energia” que siguin intercanviables,
perquè “l’espectador ha de tenir l’opció de triar
què li interessa, quin espectacle vol veure.”
Apuntava també Lauwers, fent un repàs a la història del
teatre, que hi ha hagut “tres moments importants: la tragèdia grega,
Shakespeare i Hollywood: la funció del teatre tant amb els grecs com amb
Shakespeare ha estat educar la gent. I, de fet, Shakespeare va deixar d’escriure
perquè l’obligaven a vendre entrades”. Avui, aquesta funció educadora “la
fa Spielberg, que arriba a un públic molt ampli i, a més, respon
a les necessitats de la societat americana: si dius que ho vols fer en teatre
ets molt pretensiós.” Per tant, resumia Lauwers com a conclusió, “plantejar
diferents centres d’interès et permet competir amb això,
perquè fas una proposta intel·ligent per a gent intel·ligent.”
Isabella’s
Room > |
|

Jan Lauwers amb Carlota Subirós
i Àlex Rigola,
abans de començar la roda de premsa |
| |
|
|
 |
 |
 |
| |
|
|
RICARD 3r ENTRA
A LA SALA FABIÀ PUIGSERVER
21 d'octubre de 2005. La
història de Ricard 3r de William Shakespeare, en
la particular versió d’Àlex Rigola, és
a la recta final d’assaigs
abans de l’estrena a la Sala Fabià Puigserver el proper dijous
27. L’espectacle, estrenat durant l’edició passada del Festival
de Teatro Clásico de Almagro i interpretat per la companyia del Teatre
Lliure, s’estarà sis setmanes al Lliure per reprendre a partir
del 4 de novembre la gira que l’ha portat per diverses ciutats i festivals,
com Temporada Alta de Girona o el XIV Festival de la Unió de Teatres
d’Europa (UTE), que se celebra aquest mes a Roma (Itàlia).
Més
informació > |
|

Pere Arquillué i Àlex
Rigola als assaigs |
 |
 |
 |
| |
|
|
RICARD 3r, QUAN
LA MALDAT NO ÉS CASUAL
28 d'octubre de 2005. Ahir es va estrenar
la versió de Ricard 3r, de William Shakespeare,
que signa Àlex Rigola. Una proposta artística que, segons el
director, respon al fet que “m’era impossible fer un espectacle
a partir d’algú que és dolent per naturalesa, no em resultava
interessant.” Rigola, envoltat de la companyia del Teatre Lliure, precisava
en roda de premsa fa una setmana: “si et llegeixes tota la saga que va
de Ricard II a Ricard 3r, entens que és la història
d’algú que és capaç de tot per arribar al poder,
per herència familiar i pel que ha viscut a la seva infantesa”.
Mogut per la necessitat de parlar, a través de qualsevol text, de la
realitat del món on vivim, i preocupat aquí “per la mirada
dels nostre fills”, el director va expressar “la necessitat d’emmarcar
la història en el món de les màfies, que són la
representació més gran de l’estructura capitalista, vertebrada
en la família com a àmbit excloent i, sobretot, en el poder econòmic.” L’espectacle
serà en cartell fins el 4 de desembre i compta amb diverses activitats
paral·leles a l’entorn del text i de Shakespeare.
Ricard 3r és, segons Àlex
Rigola, “la història d’un corrupte”, situada
en “un típic local de reunió d’una màfia
entre Scorsese i The Sopranos, una barreja d’after,
top-less i barra americana”, que conté una tragèdia “de
tal magnitud, que l’hem hagut de fer en un format tragicòmic.” Un
format que opta per “un vestuari exagerat - sovint americanitzat
- i una actuació continguda” i per una caracterització molt
lleu de la deformitat del personatge de Ricard III, que “suggereix
més aviat una infància de bullying.” Rigola
confessava, a més “una deliberada influència
estètica de Frank Castorf”, director del Volksbühne
de Berlín. Pel que fa al text, “que és el segon
text més llarg de Shakespeare”, Rigola ha optat per
una reducció de personatges i ha comptat amb una traducció eficaç de
Salvador Oliva que evita al màxim “haver de buscar
al diccionari”. Sobre la companyia del Teatre Lliure, “que és
el somni de qualsevol director, treballar amb una companyia quasi
estable”, Rigola va comentar també que ha nascut “d’una
manera natural, a partir del treball que ja anàvem fent” i
que “per sort, s’autofinancia amb les pròpies
actuacions”. En la seva valoració de l’experiència
obtinguda en gira, destacava a més “el creixement
dels actors a partir d’aquest treball regular que et porta
a plantejar-te cada funció com una nova estrena”.
Més
informació > |
|

La companyia del Teatre Lliure,
abans de la roda |
| |
|
|
|