El QUIXOT DELS JOGLARS ARRIBA A BARCELONA

2 de gener de 2006. “Detesto l’esforç: vull que sembli que els actors improvisen”. Albert Boadella obria així la roda de premsa realitzada dimarts passat envoltat dels actors d’En un lugar de Manhattan. El nou espectacle d’Els Joglars, basat en el Quixot, es va estrenar ahir dijous i expressa “la pèrdua d’un món arcaic” caracteritzat per “una sèrie d’ideals com l’honor o l’amor platònic” enfrontat al nostre món postmodern, avantguardista i políticament correcte, “on aquest valors s’han perdut”. Boadella es confessava fascinat per la novel·la de Cervantes, que “alguns de nosaltres l’hem rellegida fins a tres vegades en els darrers sis mesos”, i sempre de la banda dels “dèbils”. En un lugar de Manhattan compta amb Ramon Fonsterè i Pep Vila en els paper del Quixot i de Sanxo, tranformats en uns lampistes contemporanis que irrompen en un assaig sobre una adaptació moderna de les aventures del caballero andante d’una psicòloga argentina afincada a Nova York (encarnada per Pilar Sáez). L’espectacle serà a la Sala Fabià Puigserver fins el 5 de març i utilitza textos propis i fragments del Quixot i d’altres novel·les de cavalleria.

“1200 hores d’assaig i uns 30 assaigs generals fins aconseguir una maquinària mil·limetrada” és, per a Albert Boadella, el secret d’aquesta companyia que ja porta quaranta-cinc anys a la palestra i per la qual han passat “més de 100 persones, amb les quals hem tingut una magnífica relació professional”. Persuadit que “el teatre és l’art de l’actor” i que “el contingut més gran del teatre no és el que es diu sinó el que se sent”, Boadella cedia la paraula a Ramon Fontserè, actor emblemàtic de la companyia, que ha encarnat en els darrers anys, entre d’altres, els protagonistes de La Trilogia. Fontserè va explicar que “d’alguna manera ja he estat fent personatges a l’entorn del Quixot durant aquests anys”, des de Yo tengo un tío en América fins a Pla o Dalí. Definia el Quixot com “un personatge colossal: tendre, patètic, exaltat” que “com més el fas, més creix, i això és el que el fa diferent d’altres personatges”, i que li produeix la fascinació “dels herois anònims”. Boadella va concloure, després de fer un repàs a la relació del públic amb els seus espectacles, especialment a partir del 1989, que el treball d’Els Joglars és “sempre molt coral” i que, de fet, “Els Joglars han estat una utopia” perquè els ha permès treballar “en confraternitat, amb temps, amb una repercussió exterior, una incidència social i uns adversaris importantíssims” i, sobretot, “sense haver de deure vassallatge a ningú”.

Més informació >

BALES I OMBRES, UN WESTERN DE PAU MIRÓ

27 de gener de 2006. Ahir es va estrenar Bales i ombres, el primer espectacle sorgit del Projecte d’Autoria Textual Catalana del Lliure. El dramaturg i director Pau Miró va rebre l’encàrrec d’escriure un text a partir d’una notícia real: “un tiroteig que hi va haver a Puerto Banús, un ajuste de cuentas on anaven en busca d’algú: van disparar més de 100 bales i hi va morir un nen de 10 anys”, deia ell mateix durant la roda de premsa de presentació de l’espectacle. L’encàrrec es va completar amb una premissa de gènere: “havia de ser un western i això em va estimular molt”. Pau Miró, que confessa haver-se tornat “un fan dels westerns, que són l’equivalent contemporani de la tragèdia grega”, s’ha envoltat aquest cop dels actors Mónica López, Alex Brendemuhl, Andrés Herrera i els nens Daniel Casadellà i Pau Poch. El muntatge ha rebut un premi per a la producció de part de l’Institut del Teatre i serà en cartell fins el 12 de febrer a l’Espai Lliure.

Pau Miró insistia que no ha “volgut localitzar geogràficament la peça ni els personatges, per evitar els prejudicis sobre bandes i orígens dels criminals” tot i reconèixer l’impacte que li va causar l’obra del fotògraf argentí Diego Levy. Un fotògraf que és testimoni d’un tiroteig fa que uns assassins a sou “es plantegin per primera vegada un sentiment de culpa”. En aquest muntatge, que mostra la violència vista des de dins, “el paisatge és molt important, perquè és el desert, i el paisatge del desert és la paraula”, afirmava aquest autor, actor i dramaturg format tant amb Sanchis Sinisterra com amb Javier Daulte i que defensa per damunt de tot el joc escènic, tant a l’hora de dirigir com d’escriure. “No tinc voluntat de jutjar ningú: mostro uns personatges en unes situacions quotidianes que no s’adonen del que els passa, i la inconsciència els és molt perillosa”, explicava, per remarcar la paradoxa interna d’uns éssers “que fan grans crims i en canvi es preocupen per nimieses”.

Més informació >