DE HAMLET A LEAR
Anna Guitart entrevista Lluís Homar

Lluís Homar és el Lear imaginat per Edward Bond. Un Lear que comprèn, massa tard, que “l’home sense pietat és un dement”. És la segona vegada que participa en una versió d’ El rei Lear de Shakespeare: el 1996 va treballar a Lear o el somni d’una actriu, on feia el paper de Kent al costat d’Anna Lizaran i sota les ordres d’Ariel García Valdés. També repeteix directora, és la tercera vegada que treballa amb la Carme Portaceli, encara que potser aquesta és la vegada en què els assajos han estat més complicats: Pedro Almodóvar el va trucar per participar a la seva nova pel·lícula, La mala educación, i ha hagut d’alternar el rodatge de la pel·lícula amb la preparació de l’obra.

És la segona vegada que participes en un muntatge que es crea a partir del Rei Lear de Shakespeare. L’obra et deu atraure molt.
Sí, perquè és meravellosa. És un d’aquests grans testaments literaris i de teatre que hi ha. És una obra enorme, i això permet remenar-la i fer-ne versions. A la del teatre Lliure, Lear o el somni d’una actriu, érem només 5 actors, era un espectacle molt inventat, jo parlaria més de creació a partir de Shakespeare que de versió. Aquesta no, aquesta és una obra molt consistent per ella mateixa. És molt maco perquè es diu Lear i té molt a veure amb el Lear però a la vegada és una obra, tens la sensació que és una obra que no té res a veure amb el Lear, i ho trobo fantàstic. Aquest Lear no és gens Shakespearià, és el Lear de l’Edward Bond.

Què hi ha posat, Bond, en aquest Lear?
Sobretot crueltat, contemporaneïtat. Potser diria que ha tret tota la palla de Shakespeare… però no, tampoc es pot dir que hagi fet una reducció de l’obra. Ha fet una altra obra, una cosa molt sintètica. Si no fos perquè m’he assabentat que no li agrada Brecht, diria que és una obra molt brechtiana. M’ho sembla perquè cada escena és molt clara, queda molt clar què explica i què diu. Tinc la sensació que la manera com trasllada allò que està passant a l’espectador és molt neta, molt eficaç, i en aquest sentit la fa molt contundent, molt crua, molt bèstia. Molt evident diria, i trobo que això la fa molt atractiva. Tot el recorregut del meu personatge, del Lear, és d’una claredat increïble, i penso que això després ha d’arribar a l’espectador.

Segurament una altra de les raons per les quals arribarà als espectadors és la vigència del personatge. És fàcil identificar Lear amb personatges del panorama polític actual.
Sí, perquè és aquesta mena de follia del poder que no per sabuda és menys actual o menys contemporània. Mentre l’home sigui home continuarà existint aquesta cosa desaforada per tenir i per ser, per controlar, per trepitjar els altres. Jo sóc en funció de si et trepitjo a tu, és aquesta mena de lluita cap a l’infinit, que sembla que no té aturador, i crec que hi està molt ben retratada. L’ésser humà té aquesta condició absolutament arrelada en nosaltres, en tenim moltes mostres. Només cal veure coses que hem viscut i personatges com L’Aznar o el Bush, aquesta follia en nom de criteris que serveixen per vendre una història però que veus que en el fons hi ha molts subterfugis humans de conquistar, de controlar, de trepitjar. Bush va trepitjar donant l’aparença de bona obra, però en el fons hi ha uns instints sàdics. Estan absolutament soterrats, però hi són. En aquest sentit, el que fa l’obra de Bond és donar-los la volta, com si fes una radiografia i ensenyés què és el que realment hi ha a sota, sense cobriments i sense res. És una cosa absolutament descarnada, perquè mentre que a la vida les coses són més enganyoses (segur que hi ha gent que pot pensar que tant el Bush com l’Aznar han fet el que havien de fer, o si més no existeix el dubte), aquest descarnament i aquest tipus d’obres serveixen per veure tot el que hi ha al darrere, per no confondre’ns. Crec que Bond fa una labor molt útil de cara a tots plegats.

Ets optimista? A l’obra, finalment Lear s’adona dels seus errors. Tard, però se n’adona.
Això m’encanta del personatge. Estem acostumats que a les obres es remeni i s’ensenyi només que tot és molt negre. Evidentment, estem parlant d’una tragèdia i per tant acaba fatal, però aquest recorregut cap a la llum de Lear em fascina, em ve molt de gust, és una cosa que m’agrada molt. És algú que veritablement descobreix, sap i ho fa arribar, encara que després el matin. És una de les coses que m’apassiona veritablement d’aquesta obra. Precisament perquè sóc optimista, perquè vull ser-ho. Sabent, com passa en l’obra, que hi ha moltes dificultats per ser-ho, però a mi m’agrada creure-hi malgrat totes les dificultats, malgrat saber que és molt difícil i que hi ha coses que són impossibles. Jo sempre crec que l’ésser humà, com a individu, té alguna possibilitat. Una altra cosa és que la fem servir o no, crec que Lear troba aquesta finestreta a través de la qual veu una altra manera de veure les coses. Parla de la pietat, de la compassió, com a única possibilitat que al món hi hagi una harmonia. Veu que és possible. Una altra cosa és que siguem capaços de fer-ho. La humanitat avança molt lentament, encara estem a les beceroles i necessitarem milions d’anys per arribar a aquest punt. També és veritat que penso que segurament no s’hi arribarà mai, però veure que existiria aquesta possibilitat ja és absolutament fantàstic. Jo m’ho aplico a mi mateix. Tinc un fill de dos anys i mig i quan el miro veig la vida, crec en ella. Encara que la fem malbé tan sovint, la vida per ella mateixa és una cosa meravellosa.

El que la fa malbé moltes vegades és la violència, i l’obra de Bond n’està molt carregada.
Sí, i segurament té raó, només cal que mirem com són les coses. El que passa és que tinc l’esperança que en aquest muntatge la violència serà anguniosa, però a la vegada, per la manera com està fet, crec que hi haurà un sentit de l’humor, una ironia. Els diaris expliquen notícies molt violentes, però disfressem la violència que forma part de la nostra quotidianitat. Poden matar algú al carrer, però al cap de cinc minuts ja han netejat la sang i ja està, com si no hagués passat res. En canvi, Bond sempre deixa la constància que hi ha hagut aquest assassinat, dóna relleu a les coses. D’entrada et sembla molt violent, però crec que tant l’obra com la pròpia Carme han jugat amb aquesta violència perquè no sigui realista però que a la vegada sigui impactant i pugui fins i tot provocar un cert somriure i una certa ironia.

Sembles molt entusiasmat per interpretar el paper de Lear.
Sempre procuro entusiasmar-me amb els meus personatges. Després de temps d’haver tingut l'oportunitat de fer grans papers, penso que en part els personatges no arriben perquè sí. A vegades tens la sensació que ets tu qui busca el personatge o que és el personatge qui et busca a tu. Això em passa sobretot en teatre, perquè les coses m’han anat venint. A excepció del Hamlet, que jo vaig decidir que volia fer-lo, tot m’ha anat arribant, sempre he hagut de dir que sí o que no. Aquest Lear no l’he buscat, m’ha arribat, i com sempre que em trobo amb personatges nous em pregunto per què ve aquest personatge ara, què n’he d’aprendre. Sempre busco una connexió entre el moment que estic vivint i allò que he de fer. Com diuen els italians, “se non è vero è ben trovato”. Lear em ve molt de gust, perquè tinc la sensació que arriba com un personatge que em servirà de “netejador”.

En canvi, els assajos no han estat precisament tranquils. Suposo que la pel·lícula de l’Almodóvar deu haver trastocat el teu calendari.
Sí, però les coses han sortit així, de manera imprevista. Amb la Carme ens vam plantejar fins i tot la possibilitat de no fer-ho, però la vaig descartar. No podia deixar de fer la pel·lícula, perquè em feia molta il·lusió i a més aquestes oportunitats no són habituals. No sé si hagués tornat a sortir la possibilitat de treballar amb l’Almodóvar, i per això simplement hem fet un esforç d’organització, però ho hem portat bé.

Devies quedar-te de pedra quan et van trucar.
La veritat és que sí. Es veu que m’havien vist a Valentín quan buscaven algú pel personatge, i li van dir a l’Almodóvar. Em van trucar perquè anés a casa seva, dissabte sant, només dues hores perquè jo a la tarda assajava a Barcelona. Vam fer una lectura, em va anar fent indicacions, i dilluns ja em van trucar per dir-me que sí. Va ser una gran il·lusió.

Quin paper hi fas?
Sóc un ex-capellà. És un personatge turbulent, però de fet tota la pel·lícula ho és, tots ens movem en cercles tèrbols. És una persona capaç de viure la seva part fosca fins al final, és algú que entra en un destí negre sense que hi hagi marxa enrere. Té el coratge d’algú que tira endavant i, encara que això no l’humanitza, sí que li treu malícia, perquè veus que està seguint una mena de destí fatal.

Anna Guitart
Entrevista cedida per la revista Escena
(3a època. Núm. 1. Setembre 2003)