MARK RAVENHILL I LA “NOVA ESCRIPTURA” TEATRAL ANGLESA

En ocasió de l’estrena d’Unes Polaroids Explícites de Mark Ravenhill al Lliure de Gràcia (octubre de 2001) Guillem-Jordi Graells, traductor de l’obra al català, va escriure aquesta reflexió al voltant del moviment anomenat New Writing, la darrera fornada de dramaturgs anglesos. L’article va ser publicat en el programa artístic de l’obra.

Un dels avantatges que tenen els angloparlants és el de la precisió terminològica de la seva llengua, que en el camp de les arts escèniques recull una tradició secular, i que té una inesgotable capacitat de generació de neologismes que, com sabem per molts altres camps del coneixement i de l’activitat, acaben essent adoptats universalment i incorporats, en préstec o en adaptació, per totes les llengües de cultura.
Pel contrari, gairebé totes les llengües romàniques arrosseguen una rigidesa semblant i, en massa sentits, continuen essent tributàries de la “llengua de cultura” per excel·lència d’aquest grup, el francès. Així, tenim aquesta polisèmia enutjosa del terme “teatre”, que ens obliga a perífrasis per aclarir si ens refertim a l’edifici, la forma d’espectacle, el gènere literari o, fins i tot, el conjunt de les arts escèniques. Quina enveja poder utilitzar, amb precisió i succintament, theatre o drama, posem per cas. És el cas d’allò que entre nosaltres hem d’anomenar “literatura dramàtica” per distingir-ho del “teatre” que és forma d’espectacle i no gènere literari. I, encara, amb una solució ben insatisfactòria, atès que molts creiem que la “literatura dramàtica” com menys la considerem des del punt de vista de la “literatura” i més des de la “dramàtica”, molt millor.
Els anglesos això ho resolen d’una manera ben senzilla i descriptiva –és clar que, ai las!, menys pretenciosa i rimbombant- amb un gerundi sustantivat tan expressiu com és writing, i així poden parlar tranquil·lament i senzilla de new writing, sense necessitat d’afegitons en un context d’arts escèniques, i amb la preció de theatrical si la cosa pot induir a confusió. Tota aquesta divagació bé a tomb de Mark Ravenhill, un dels autors recents anglesos més emblemàtics d’aquest new writing aparegut a mitjans de la dècada dels vuitanta i que va esclatar amb tanta força la dècada final del segle i mil·leni passats que ha aconseguit imposar-se, almenys, amb tanta rapidesa i contundència com van fer-ho els ungry young men de principis dels anys 60.
Aquest new afegit al writing és, no cal dir-ho, una perfecta trampa, si ho considerem com una “marca de fàbrica”. Sempre hi ha algun writing que és new ni que sigui des de l’estricta cronologia i, aparentment, no és gaire més definitori que aquest feixuc i suat “contemporani/ània” que acostumem a afegir per donar patent de dernier cri a alguns dels nostres textos i autors. Però quan un adjectiu tan anodí i usual com new s’afegeix a un concepte tan definitori com writing és que, en efecte, alguna cosa “diferent” s’està produint i, per tant, allò que apareix és veritablement “nou”.
I aquest és el cas d’aquesta generació, promoció o estol d’autors i autores apareguts fa dècada i escaig a la Gran Bretanya –en el teatre londinenc i anglès, sobretot, però també en el gal·lès, l’escocès i els irlandesos- del qual m’abstindré de fer una nòmina, ja que aquí difereixen molt els criteris, però que no és en absolut estrany per als nostres espectadors i molt menys per a la nostra gent de teatre, puix que ja n’hem pogut veure uns quants textos representats en versió catalana, de vegades per a desesper d’autors autòctons no estrenats que creuen, alguns fins i tot de bona fe, que els seus productes són perfectament competitius, si no infinitament superiors, a aquestes bírries que alguns importem només, naturalment, per pur “provincianisme” i perquè així ja tenim la feina mig feta.
Ravenhill és un d’aquests autors-revelació, que s’imposen amb una única obra, que en els eu cas va ser la ja mítica Shoping and fucking, i que ha aconseguit posteriorment algunes fites summament dificultoses: 1) mantenir un ritme progressiu i ple de sorpreses en les noves obres que ha escrit; 2) continuar interessant companyies i empreses d’allò més diverses i oposades pels seus productes, diversos i oposats; i 3) que la crítica no se l’hi llenci al damunt massacrant-lo per fer-li pagar els èxits anteriors i els que ha anat acumulant. I no sé quina de les tres coses té més mèrit.
La seva producció, tanmateix, és encara prou recent, curta i de recerca de possibilitats com perquè encara no se’l pugui classificar en algun d’aquells caixonets etiquetats que tranquil·litzen tant algunes ments fàcilment atabalables davant de qualsevol desordre, assimilat a caos ràpidament. Ravenhill encara es dóna el gust de provar coses, tot i tenir les seves dèries i ser fidel a uns temes i a unes preocupacions d’ordre, també, ideològic. Sí, encara que sembli mentida per edat i per formació i per època que li ha tocat sortir del niu, és un autor que no únicament té idees, sinó que les defensa, que qüestiona coses i que planteja elements de provocació a la reflexió. I no dic que la seva obra és “una reflexió” perquè això seria trair-li el tarannà eminentment provocador i perquè, a més, no vull que ningú s’espanti pensant que ens hi adormirem, amb la seva obra.
Ben al contrari. Ravenhill no renega d’aquella envejable estirp a la qual pertanyen la majoria –tots?- els dramaturgs de la seva tradició. Aquella mena de writing, que del William ençà –per dir algú- alterna, juga i combina la ironia, la comicitat i la sàtira amb el cop de puny, la sensibilitat i el concepte. L’escriptura que prescindeix de massa anotacions, didascàlies, instruccions i recomanacions que sovint no són altre cosa que símptomes d’una absoluta prevenció contra els ignorants que, ai las!, hauran de posar en peu el Text de l’Autor. Una escriptura que sorgeix de la sala d’assaigs, o que hi passat sovint, de la comprensió orgànica del mecanisme del intèrpret i de la convicció que, et facin el text a un Teatre Nacional o a una companyia sense un euro, allò que acaba defensant-la són els actors i les actrius i que, segons com, a menor nombre d’engavanys més protagonisme de la paraula, de la idea, del sentiment. De tot allò que, qualsevol writer, sigui new o antiquat, sigui theatrical o purament llibresc, tracta de posar en les seves pàgines per servir la veritat, la bellesa i, potser, senzillament, la vida.

Guillem-Jordi Graells