Nota de l’autor

David Mamet va treballar durant una temporada en una agència immobiliària el 1969. Aquests són els seus comentaris sobre aquella experiència.

L’agència era un muntatge tèrbol que venia parcel·les de terrenys no urbanitzats d’Arizona i Florida a càndids ciutadans de Chicago. Les empreses s’anunciaven a la ràdio i a la televisió i els seus reclams eren del tipus: “Inverteixi tocant de peus a terra… Terrenys meravellosos per viure a la bella / històrica Arizona / Florida. Per a més informació truqui al…. i demani el nostre preciós catàleg.” Els interessats trucaven demanant el catàleg i jo rebia els seus noms i el seu número de telèfon. La meva feina consistia en tornar-los la trucada, avaluar els seus ingressos i la seva disponibilitat de compra, i concertar-los una cita amb un dels venedors de l’agència.
Aquesta informació constituïa una fitxa (així com en un cas criminal qualsevol indici està fitxat - perquè pot guiar cap al possible sospitós, que en aquest cas era un possible client). Aleshores jo havia de valorar el valor relatiu d’aquestes fitxes i adjudicar-les als venedors. Cadascun d’ells agafava les fitxes que li havien estat assignades i sortia per complir amb les cites, que s’anomenaven visites… és a dir, reunions on un visita els clients potencials i s’asseu a parlar amb ells.
I aquest és el context de l’obra. Som en una agència immobiliària. Hi ha un concurs de vendes que està a punt d’acabar-se. Als quatre venedors els queden molt pocs dies per determinar les seves posicions al gràfic de vendes, la pissarra. El que quedi a dalt de tot guanya un Cadillac; el segon, un joc de ganivets de cuina; els dos últims se’n van al carrer. La competició gira entorn de les fitxes; cada home intenta desesperadament aconseguir les millors.