Primer Pla d’Atac:
M’imagino nu sobre l’escenari
I, no sé perquè, no hi hauria ningú més
I m’agradaria que hi hagués una música maca
La, la, la
I no m’agradaria parlar
M’agradaria que les coses que haguéssim de dir, sortissin escrites en una pantalla
Com quan veiem pel·lícules subtitulades
I m’agradaria que hi hagués gent sobre l’escenari sense fer gran cosa
I m’agradaria que el públic plorés
I que el públic rigués
M’agrada d’imaginar l’espectacle com una autòpsia
Obrir el cos -el meu- i mostrar-ne fins al seu últim racó
Res més
Un espectacle amb aspiració de transparència
El que m’agrada de la moda és que són espectacles sense història
Segon Pla d’Atac:
Nens que van tenir una infància molt feliç, amb pares molt comprensius
Per què sempre vas voler ser diferent dels altres?
Odio l’originalitat
M’avorreixen els punk, els mascles i els alternatius
Vosaltres els artistes voleu el mateix: reconeixement, fama,.. però no us atreviu a embrutar-vos les mans amb ELS DINERS. Vosaltres sou més purs.
Em preguntes per la meva vida.
No et preocupis, seguiré sent el noi miop que borda que no és capaç de reconèixer-se en un mirall, i seguiré fent coses alternatives i artístiques per a joves burgesos i seguiré escrivint textos cabrejats i, finalment, seguiré sent un marica que és el que a tu t’agrada