Pirandello ha creat la seva pròpia llegenda en inventar un estil de dramatúrgia: el pirandellisme. Avui sabem que muntar, o bé anar a veure, una obra de Pirandello, és deixar-se agafar en el joc del teatre dins del teatre, submergir-se en les tèrboles aigües del doble i acabar per perdre’s en el seu emmirallament. Tot això, evidentment, en teoria. Ja que el problema, precisament, és que ho sabem: aquests territoris, en un passat relliscosos, avui estan perfectament marcats per balises de seguretat. L’aventura del pirandellisme, 80 anys més tard, té sovint un aire tranquil, amable, turístic fins i tot. Aquesta literatura podria considerar-se, doncs, una, ja antiga, avantguarda de la modernitat. Però Joan Ollé, per contra, ha apostat en favor d’un teatre que, creu, encara pot torbar-nos i sorprendre'ns.

Com acollim aquests Sis personatges i els seus drames, l’any 2004? Després d’un segle d’experiments teatrals de tota mena, queda clar que ja no podem (realment) sorprendre’ns en veure aparèixer uns personatges dalt de l’escenari; pel que fa als turments dels protagonistes, als seus errors i greuges i a les seves faltes suposades, n’hem vist d’altres, evidentment: un fals incest no consumat, una família, malgrat tot, refeta. Coneixem bé aquestes situacions. Malgrat tot persisteix un escàndol: la sort del noi i la nena, víctimes innocents i sacrificades dels adults, que no acaben mai de destruir-se. Dels estereotips melodramàtics a la culpabilitat tràgica, “un drama dolorós” pot amagar-ne un altre: d’una banda l’escena del pare i de la filla, sens dubte, però de l’altra la Mare, amb un amor de conseqüències fatals que portarà els seus quatre fills a la mort. L’interès de Sis personatges...és que tot està fet i conegut d’entrada, però tot queda per representar.

El que no saben aquests personatges, és que més enllà del drama familiar on cadascú espera tenir la darrera paraula, es troben, malgrat la seva pròpia voluntat, atrapats en la maquinària pirandelliana per tal d’esdevenir, finalment, els objectes d’una escenificació que comprèn la seva pròpia ficció. Més que la invenció del teatre en el teatre, l’autèntica modernitat de Pirandello resideix en això: ens recorda que és sempre des del subjecte que organitza la mirada on recau la responsabilitat i el sentit d’allò que està posat en escena. Les variacions focals que Joan Ollé ha escollit de posar en escena, haurien de permetre, a cadascú, de regular lliurement la posició d’observació que més li convingui.

Julie Sermon