“Ver despacio lo que pasa apriesa” Cervantes (referint-se al teatre) A la nostra època, la gent té tendència a creure que els humans evolucionem amb la celeritat de la ciència, i tot i existir comportaments circumstancials que apareixen o desapareixen en funció dels diversos contexts socials, continuen prevalent nombroses formes d’actuació per les que avui seguiríem sense trobar diferències substancials entre un romà de l’imperi i un ciutadà actual. Precisament, anomenem mites clàssics a totes aquelles situacions la persistència de les quals pateix molt poques variacions a través dels temps perquè estan fonamentades en impulsos de molt lenta evolució.

Un exemple d’això és l’entremès de Cervantes El Retablo de las maravillas on la por a passar per algú de dubtós llinatge o amb sang jueva, fa que uns individus celebrin i exalcin quelcom que objectivament no existeix, doncs proclamen com a veritat el que tots reconeixen com una manifesta mentida. En essència res ha canviat, encara que es tracti d’una antiga metàfora oriental que Don Juan Manuel ja recreà un segle abans que Cervantes al seu Conde Lucanor, relatant com uns truans teixien vestits que resultaven invisibles a tots aquells que no eren fills legítims. La mateixa trama es troba posteriorment en el famós conte d’Andersen El vestit nou de l’Emperador en el que només la innocència d’un nen és capaç de denunciar l’evident nuesa del monarca i la hipocresia col·lectiva. La lectura moral d’aquestes situacions pot fer-se des d’òptiques oposades. Podem fer culpables als protagonistes dels enganys o, al contrari, responsabilitzar als acomplexats que es deixen enganyar voluntàriament i que per tant, contribueixen a l’èxit de l’estafador. La falsa veritat es propaga prenent com a origen la ment més talosa i ignorant de la societat.
Avui sens dubte els mitjans de comunicació presenten grans quantitats de “retablos” en els que una enorme massa comulga cegament dels seus enganys fent realitat aquella dita de “Cada dia que amanece el número de tontos crece”. Estadísticament això és indiscutible, hi ha uns quants milions més d’imbècils que en l’època de Cervantes. Fins i tot trobem multiplicat un exemplar bastant més perillós i nociu: l’imbècil il·lustrat, la insensatesa del qual és capaç dels pitjors desastres.
També jo sóc víctima d’aquesta insensata seguretat tan pròpia dels nostres temps, doncs he tingut la gosadia de fer algunes variacions en l’obra de Cervantes amb vistes a allò que avui s’anomena adaptació a l’època. Que em perdoni el geni de la meva atrevida ignorància, però no he sabut fer-ho millor.
He tractat de trobar simplement un camí que faciliti, de la manera més natural possible, passar del segle XVI als nostres dies amb la finalitat d’assenyalar on es troben avui en dia alguns d’aquests “retablos”. En aquest sentit, segurament l’obra de Cervantes era suficient, però com que sempre tenim tendència a pensar que antigament eren més burros que nosaltres, he volgut precisar amb cert detall, alguns “retablos” del present per posar en qüestió una apreciació tan lleugera de la història.
En primer lloc, la meva intenció inicial era construir quelcom basat en el magnífic relat de Jerzy Kosinski Desde el jardín. Un relat que a més va servir de base per al guió de l’esplèndida pel·lícula Bienvenido Mister Chance protagonitzada per Peter Sellers. La narració mostrava a un dèbil mental que protagonitzant un cúmul de confusions acaba convertit en president dels Estats Units. Certament en el passat la transmissió per herència de la monarquia o la noblesa podia facilitar històries molt semblants en las que un cretí assolia un poder tirànic, però avui aquestes situacions, llunys de disminuir, es veuen substancialment augmentades degut a la immensa influència dels mitjans de comunicació, capaços d’una cretinització col·lectiva sense precedents. En aquest context, el primer indocumentat pot ésser elevat a la categoria de geni o governant mitjançant el clamor popular de les masses i la legitimitat de la democràcia.
No obstant això, així com en l’obra de Kosinski els equívocs són els que provoquen l’ascensió de l’imbècil, jo pretenia passar també les responsabilitats als que exalcen o suporten pacíficament tal situació. Vaig trobar doncs que la senzilla trama de El retablo de las maravillas era més propera a aquestes intencions. Sota aquest prisma, i per a orientar millor l’argument al meu objectiu, vaig fer que no tan sols les històries que sorgeixen del retaule constituïssin el nucli de la mentida sinó que fins i tot el mateix retaule fos un objecte simulat i invisible com el teixit del sastres farsants en la narració del Conde Lucanor. Després, vaig canviar la condició de vilatans a les víctimes de l’engany i els vaig substituir per uns comtes l’únic fill dels quals, un minvat mental, desespera als seus progenitors fins que els truans, aprofitant la situació, els mostren, mitjançant un retaule, com en el futur incapacitats semblants seran considerats com a sants, genis i fins i tot, emperadors.
Aquesta és la trama inicial que dóna peu a construir la paràbola cervantina i que després es trasllada als nostres dies sense perdre del tot la mirada del passat gràcies a diferents personatges del segle XVI que s’aniran mostrant en la seva versió contemporània. Resulta obvi que les condicions de la nostra societat actual faciliten una autèntica multiplicació de “retablos” amb milions d’incauts i acomplexats disposats a l’aplaudiment de l’estupidesa. Nosaltres només hem retratat alguns tan evidents com l’art avantguardista, la cuina experimental, la religió i la política, encara que tampoc hauríem tingut cap problema per a escollir entre una enorme varietat. En definitiva, la única diferència que ens separa avui de Cervantes, és que avui en dia, el geni literari no hagués donat a l’abast en satiritzar tanta estupidesa sacralitzada i pagada pel contribuent.

Albert Boadella