La paraula òpera acostuma a anar associada a una serietat i uns costums molt arrelats en un públic d’una cultura musical sòlida. Alhora, s’acompanya d’uns hàbits històrics i una responsabilitat musical que aparentment no deixa marge de canvi possible. Sembla inamovible i, en bona mesura, és cert.

L’òpera se sosté amb la música , el cant i el llibret dramàtic que són indivisibles. Aquestes consideracions li donen un caràcter transcendental que poden condicionar el treball de la teatralitat i és en aquesta teatralitat on cau la responsabilitat de la possible
adaptació i canvi.

L’òpera que presentem, “Il mundo della luna”, com totes, es fonamenta en la música i el cant , en aquest cas del compositor F.J.Haydn amb llibret del dramaturg C. Goldoni.

“ Il mundo della luna” es va estrenar a Esterház el 1777. L’espectador d’avui ,227 anys més tard, es fa unes preguntes diferents davant l’òpera d’aquell temps, assegut en una butaca immòbil davant un espai escènic únic. La ubicació i l’espai teatral evidentment és diferent. Malgrat tot segueix posant-se en escena aquesta òpera del segle XVIII i gràcies a aquest petit “miracle de l’escena” podem gaudir de la seva bellesa musical amb la mateixa força que el 3 d’agost del 1777 al palau dels Esterházy de Galántha.

La teatralitat és sempre un repte, una aventura i unes ganes d’acostar l’òpera a un públic d’avui. És un repte i també un atractiu per la seva possibilitat inventiva, ja que no està tan subjecta a la indivisibilitat de la música i el cant.

La meva proposta teatral opta per un ”realisme fantàstic”, que ens ofereix la possibilitat transformadora del realisme, com a suport a una creació fantàstica.
“ Il mundo della luna” és una òpera fantasiosa; el segon acte passa a la lluna i a partir d’aquí tot és possible, ja que ara com ara en sabem ben poc de la lluna; a més a més és una lluna inventada per tres personatges per aconseguir els seus propòsits: transformant el jardí (realitat) en la lluna (fantasia).
La dramatúrgia de l’òpera es desenvolupa amb la mentida i l’engany per aconseguir l’amor i el poder.
Tots els personatges es proposen atrapar l’amor i els diners per ser feliços i lliures, rondant el personatge Buonafede, que és qui té el poder. Ho fan, fins i tot, les seves filles que aspiren a ser lliures, independents i viure felices.

Aquest bell enrenou, fruit de la imaginació dels autors, entre de ple en el món de la ficció on juga amb la vida real i la bella convenció, que ens autoritza a mentir amb creativa impunitat.

Vull agrair a tot l’equip de la teatralitat la seva il·lusió en aquesta aventura, sota la batuta del director d’orquestra J. Caballé.

Iago Pericot
El Masnou, 12 de febrer de 2004