Sovint la gent em pregunta de què va el meu teatre i jo normalment els dic que no ho sé. El meu treball és, en molts casos, formal. No és interpretatiu. Per a mi interpretar no és responsabilitat del director, l’autor o l’actor: això li toca al públic. Senzillament m’agrada considerar el meu teatre com el treball d’un artista. M’interessa per igual, el moviment, les paraules, la llum, el so i les imatges. El que em fascina del Sureq Galigo és la seva magnitud, el fet que és un poema èpic i alhora una simple història. Mentre hi treballava em recordava els meus primers treballs en els que sempre intentava crear la visió i l’atmosfera d’una epopeia més que una traducció literal. Aquest poema èpic és clàssic en la seva naturalesa, i l’avantguarda és sovint redescobrir els clàssics.

De la història em va fascinar el poder de la renúncia a l’amor entre la germana i el germà. Els bessons s’estimen l’un a l’altre fins i tot des d’abans de néixer i la seva vida estarà marcada per l’intent desesperat d’evitar un mal comportament. Encara que, l’amor no morirà mai. Sawérigading se sentirà sempre captivat pel preciós somriure de la seva germana, Te Tenriabéng, que el farà fora.

Potser és el mateix somriure que veig a les cares dels artistes amb els que estic treballant. Tots són Indonesis, de Sulawesi, Java, Bali, Sumatra i Irian Java. Més de 50 persones. Jo només creo un marc: ells l’han d’omplir amb energia i creativitat.

M’agrada treballar en una epopeia d’aquesta magnitud perquè el record dels herois encara està present en la gent del poble. És un món surrealista però també real. Els ulls i les mans dels actors ens en fan una precisa traducció -amb colors, sons, murmuris, perfums- És sensualitat i bellesa. Hi ha temes molt moderns en aquest mite però l’espectacle és principalment una explosió de creativitat. És imatges, dansa i música. Les paraules són poques: estan en el cant del sacerdot Bissu, que és qui conserva els secrets de la tradició oral del Sureq Galigo que guia els esdeveniments entre el cel i la terra.

Robert Wilson, Singapur, 3 de març de 2004.