Mathilde és un poètic inventari
del dolor de viure i de la no acceptació de l’envelliment
i del pas del temps, però sobretot és un retrat de dos éssers
vius que es busquen i s’exigeixen que l’existència
els ofereixi totes les seves radiants qualitats.
Una dona i un home han
arribat junts a la maduresa. S’estimen.
Malgrat tot Mathilde, als seus quaranta anys, ha quedat atrapada pel
desig, fascinada per un adolescent. Ho ha pagat amb tres mesos de presó.
Mathilde
no vol acceptar que el matrimoni només sigui un mirall
que assegura un reconeixement perdurable.
Pierre, el seu marit, també a la deriva, s’aferra amb
dificultat a la idea de garantir-li una seguretat a través de
la identitat que procura la parella.
Mathilde enmig d’un remolí d’emocions –en
carn viva, sense filtrar pel pensament– des del seu vitalisme
i la seva confusió exigeix a Pierre les paraules i els actes
que els ajudin a retrobar la passió i el desig. Aquest desig
voluble i inestable, boig per la novetat.
Mathilde no vol resignar-se
a acceptar un amor pansit ni la mercantilització d’un
escàndol.
Enmig de la nit, en una casa en penombra, el marit
només sap
ser, sense més recursos, el vigilant d’una moral conservadora
que castiga, i no és capaç de parlar des de la seva subjectivitat
ferida.
Pierre té enormes dificultats per acceptar aquesta rebel·lió,
aquesta insubmissió que reivindica el desig i la no conformitat.
Quin paper adoptaria si el flirt de Matilde no hagués estat
sancionat per la llei?
Mathilde també sembla dir-nos que l’adolescent és
només un Mac Guffin, un detonant, un Cupido post-modern, agafat
per l’autora d’un polèmic fait divers, que actua
com a símptoma d’una època puritana, que tendeix
al pensament únic.
Oscar Wilde deia que el pitjor no és envellir sinó que
per dins ens mantinguem sempre joves. En el seu desconcert, Mathilde
vol que el seu marit comprengui i assumeixi el seu acte com una necessitat
humana que justifiquen la passió i el desig com la imprescindible
follia on la vida brilla.
Mathilde és també un magnífic i emocionant repte
on retrobar el talent i la generositat interpretativa de Montse Guallar
i Lluís Marco. Amb ells ja vam compartir el plaer de la creació a
Després de l’Assaig d’Ingmar Bergman, i ara ho fem
de nou en aquestes noves escenes de matrimoni properes a aquella atmosfera.
Jordi Mesalles |
|
direcció jordi
mesalles 
