L’oncle Vània

Dius “Txèkhov” i d’immediat desfila tota la imatgeria naturalista: la subtilitat dels sentiments, la justesa dels ambients, escenes de vida escenes de família escenes de camp, ah els turments, ah la nostàlgia, ah, també, les embranzides apassionades, els atacs de bogeria. Els personatges txekhovians tenen el seu lloc predilecte: la hisenda -familiar, aïllada, rural – l’huis clos com a condició teatral propícia a tots els desbordaments. Perquè l’autèntic tancament és sempre mental: per a cadascun dels protagonistes tot es juga dins un triangle que els fa rebotar sense aturador des de les aventures somniades a les aventures fallides, de les aventures fallides a les aventures penedides, de les aventures penedides a les desitjades. L’oncle Vània, evidentment, no defuig pas la regla.

Situació: Serebriakov, un antic professor que es té per eminent ha decidit viure la jubilació a la hisenda de la seva primera esposa. Va acompanyat per la seva nova, jove i bonica esposa, Ielena. La seva arribada pertorba els hàbits de la hisenda, fins aleshores explotada per Vània, el seu cunyat, i Sònia, la filla del primer matrimoni. Dos móns que es troben i el funcionament dels quals ben aviat resulta incompatible: d’una banda, el luxe de l’ociositat, el desinterès egoista de la vida intel·lectual; de l’altra, la consciència pietosa del deure i de la feina de cada dia. Aquests dos tipus d’existència haurien pogut cohabitar mantenint-se estancs l’un respecte a l’altre; el problema és que Ielena acaba centrant l’atenció de tots els homes de la hisenda, creant interferències contranatura i desencadenant intrigues sentimentals en cascada, que faran esclatar en mil bocins tot l’edifici de les relacions convencionals. I és precisament en l’orquestració minuciosa d’aquesta desfeta que Txèkhov supera el naturalisme.

La construcció de L’oncle Vània no és psicològica: si tractes d’explicar-te els personatges, d’entendre les raons profundes que els duen a actuar com ho fan, les intencions que els fan dir el que diuen, et trobes ràpidament confrontat a una successió d’enigmes i de contradiccions que, certament, devien desanimar el mateix Stanislavski. L’única lògica de l’obra és la de l’escriptura, que és d’ordre cinematogràfic i musical. Cinematogràfica d’una banda, en el sentit que Txèkhov escriu a través de “plans”: panoràmica, en la qual l’autor submergeix els seus personatges en una atmosfera quasi expressionista; pla general, en què l’escriptura s’estreny al voltant d’un duo, enquadrament més particular d’un personatge, sense preocupar-se més dels que són al seu voltant –tanmateix ben presents, però deixats de banda provisionalment per l’escriptura; tècnica generalitzada del camp / contracamp, coreografia dels cossos que passen per desaparèixer immediatament, que permeten el pas d’una seqüència a una altra en fos encadenat. Aquesta arquitectura secreta de l’obra és el que permet que tots els personatges es mantinguin junts, quan tot tendeix a l’explosió.

El segon principi ordenador és musical, en el sentit, en aquest cas, que Txèkhov escriu a través de “moviments”: L’oncle Vània es compon per contrapunts, variacions sobre el mateix tema, i requereix una gamma variada de tonalitats –el melodrama i la ironia, el tràgic i el grotesc, el vodevil i el jansenisme- juxtaposats sense transició amb l’afegit de tot de ruptures amb la versemblança psicològica. Sovint sense relació amb allò que precedeix i allò que segueix, cada moment és un teatre en ell mateix, que té el seu propi ritme, les seves pròpies regles de joc – i d’escolta. Aquesta plenitud de l’instant fa que, finalment, el temps de L’oncle Vània sigui un temps suspès: temps del somni per a uns, d’un malson per als altres, cadascú juga el paper que li ha estat impartit, sense creure-hi necessàriament fins al final i tenint clarament consciència que, de tota manera, no li serà possible de canviar-lo. El temps que succeeixi un drama, entre Marivaux i Bernhard, i les coses podran reprendre el seu curs; però mai més res no serà com abans.

Julie Sermon