Valladolid, 1550. Al convent de San Gregorio, un col·legi dominic, dos homes discuteixen aferrissadament. Un d’ells, Ginés Sepúlveda, creu que els indis del Nou Món no tenen ànima, la qual cosa vol dir que han nascut per a ser esclaus.
L’altre, Bartolomé de las Casas, ardent defensor dels nadius americans, creu que res no els diferencia de qualsevol altre home. Aquells indis de fa cinc segles
són avui la cara més amarga de Guatemala, de Chiapas, del Perú…
Condemnats a malviure, a emigrar, són les últimes víctimes de les tensions migratòries, dels enfrontaments nacionalistes, de l’explotació d’uns països per part d’uns altres.