“(...) En su actuación en el Lliure el octogenario saxofonista dirigió una de las actuaciones más exhuberantes y deshinibidas que han pasado por aquí. Su Arkestra conserva intactas las mejores esencias de Sun Ra y ha sabido hacerlas evolucionar con sabiduría y buen humor. El resultado es apabullante.(...)”
Miquel Jurado, El País, 4/10/2004
“(...) Com si s'estiguessin lliurant a un experiment analític, els catorze músics de la Sun Ra Arkestra, dirigits per Marshall Allen, van reinterpretar, en la inauguració de la temporada musical del Lliure, la història de la tradició musical de la cultura negra d'aquí tal com la veuen des del seu planeta. Amb una composició de lloc potser estranya, amb uns salts estilístics considerables i una amplitud de registre notable per part dels diferents components (només cal comparar l'estil d'hereu d'Eric Dolphy del mateix Allen amb l'exquisida ortodòxia de Charles Davis), The Sun Ra Arkestra va oferir un espectacle total, una esplèndida nit de música global, del jazz al swing, del funk a la música caribenya. I tot plegat, amb uns arranjaments clàssics o moderns, deixant que fos la peça la que dictés les necessitats expressives del moment.(...)”
Ferran Esteve, Avui, 2/10/2004
“(...) La Sun Ra Arkestra, la formació que va emparar un dels jazzmen més heterodoxos que han existit, va protagonitzar dijous al Lliure una de les exhibicions més sortides de mare de jazz que s'han contemplat darrerament a Barcelona. Catorze músics vestits amb túniques llampants van compartir el viatge amb un públic format per músics catalans amb gust per l'experimentació, com Xavier Maristany, veterans amants del jazz proveïts de gravadores que ja no confiaven que l'orquestra de Sun Ra trepitjaria algun dia aquestes terres i rockers consagrats que, com Grateful Dead i Sonic Youth, sempre han tingut en les fugides de to de Sun Ra un dels seus grans referents. Exhibint un sentit de l'humor que contrasta agradablement amb l'academicisme amb què sovint s'entén el jazz, la Sun Ra Arkestra va oferir un espectacle tribal en què el concepte en si mateix té més transcendència que la tècnica que puguin oferir músics com Michael Ray (un dels trompetistes més trencadors de l'actual escena jazzística de Saturn) i el venerat director d'orquestra Marshall Allen, que amb 80 anys continua tan vital com quan en tenia quaranta.(...)”
Guillem Vidal, El Punt, 2/10/2004