jan lauwers (Anvers, 1957) Home de teatre i artista plàstic, va estudiar pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Gand. Des del 1979 va formar part del grup que treballa a entorn de l’Epigonenensemble, que el 1981 es converteix en el col·lectiu Epigonentheater zlv (zonder leiding van, “sota la direcció de ningú”) i revoluciona l’escena teatral del moment amb espectacles que posen l’accent en elements estructurals de caràcter plàstic, musical i de llenguatge. El 1985 el col·lectiu es dissol i l’any següent Lauwers funda la Needcompany. La clara voluntat internacionalista de la companyia es reflecteix, en part, en l’ús de diverses llengües en els seus espectacles i això els facilita ben aviat una gran difusió internacional. Els primers espectacles, Need to Know (1987) i ça va (1989) – premi Mobil Pegasus– encara són molt plàstics, però després comencen a desenvolupar una línia narrativa i un tema central, dins d’una estructura encara fragmentada. La formació plàstica de Lauwers els proporciona una mirada que examina el teatre i el seu significat, caracteritzada per una actuació transparent i la voluntat de mostrar la paradoxa entre actuació i no actuació. Lauwers reescriu així peces de repertori internacional, especialment de Shakespeare, en els muntatges de Julius Caesar (1990), Antonius und Kleopatra (1992), Needcompany’s Macbeth (1996), Needcompany’s King Lear (2000) i Ein Sturm (2001, al Deutsches Schauspielhaus Hamburg). Durant els anys 90 presenta també Invictos (1991), SCHADE/Schade (1992) i l’òpera Orfeo (1993), i a partir del 1994 engega el projecte The Snakesong Trilogy, format per Snakesong/Le Voyeur (1994), Snakesong/Le Pouvoir (1995) i Snakesong/Le Désir (1996), que es presentarà en versió completa el 1998. Invitat a la Documenta X de Kassel el 1997, Lauwers recrea el Caligula de Camus, que es converteix en la primera part del díptic No beauty for me there, where human life is rare. La segona part, Morning Song (1999) obtindrà un Obie-Award a Nova York. A petició de William Forsythe, el maig del 2000 crea DeaDDogsDon´tDance/ DjamesDjoyceDeaD, en coproducció amb el Ballett Frankfurt. El 2001 s’estrena Kind, una altra coproducció, aquest cop amb Het Net. I el 2002, per celebrar el 15è. aniversari de Needcompany, Images of Affection. Amb No Comment (2003), Jan Lauwers, Charles L. Mee i Josse De Pauw signen els monòlegs per als solos de dansa de Carlotta Sagna (Salomé), Grace Ellen Barkey (La buveuse de thé), Viviane De Muynck (Ulrike) i Tijen Lawton, que comptarà amb la música de sis compositors: Rombout Willems, Doachim Mann, Walter Hus, Sen Jan Jansen, Hans Petter Dahl i Felix Seger. Un espectacle emblemàtic que reformula els temes més destacats de la trajectòria de la Needcompany: la violència, l’amor, l’erotisme i la mort. Lauwers signa també projectes de cinema i vídeo, com From Alexandria (1988), Mangia (1995) Sampled Images (2000), C-Song 01 (2003), Goldfish Game (2002, el seu primer llargmetratge).