riu i sigues amable amb el desconegut 1. L’habitació d’Isabella amaga un secret. És el lloc d’un engany que domina la vida d’Isabella. Aquest engany és una imatge. Una imatge exòtica. La imatges d’un príncep del desert. Isabella és la filla d’un príncep del desert que ha desaparegut durant una expedició. És el que li van explicar els seus pares adoptius, Arthur i Anna. Ells viuen junts en un far, en una illa, del qual Arthur és el guardià. Igual que l’illa, el far és un lloc intermedi: algun espai entre la terra i el mar, entre sòlid i líquid, entre interior i exterior. El far està bastit damunt la terra, però el seu desig és el mar. El desig d’Isabella és el desert, el príncep del desert, l’Àfrica. Així comença la narració de la vida d’Isabella, que és vella i cega. Ràpidament, però, es revelar que darrera la història del príncep del desert s’amaga una veritat terrible, inefable. Anna i Arthur són incapaços d’afrontar els seus secrets i es refugien en l’alcohol. Anna mor i Arthur es llança al mar. La recerca d’Isabella per retrobar el seu pare, el príncep del desert, la porta no a l’Àfrica sinó a dins d’una habitació de París plena d’objectes antropològics i etnològics. 2. Quan Isabella passa revista a la seva vida, és vella i cega. Viu a la seva petita habitació de París envoltada d’aquests milers d’objectes de l’antic Egipte i de l’Àfrica negra. Pertanyien al pare de Jan Lauwers, que els va deixar un cop mort a la dona i els fills. Són objectes que van ser arrancats del seu context cultural per una mirada d’un altre temps – una mirada colonial i exotitzant. Són objectes on un món – l’Àfrica – s’ha aturat, petrificat, apartat, museitzat i fetitxitzat. La vida d’Isabella s’estén gairebé pertot el segle XX: de la Primera i Segona Guerra Mundial, Hiroshima, el colonialisme, passant pel desenvolupament de l’art contemporani, amb Joyce, Picasso i Huelsenbeck, els viatges a la lluna i Ziggy Stardust de David Bowie, fins a la fam a l’Àfrica i al Vlaams Blok d’Amberes (un partit polític d’extrema dreta). Alexandre, l’amant d’Isabella, va ser fet presoner pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Va sobreviure a la bomba atòmica d’Hiroshima, però després de la guerra es va anar tornant boig: “M’agradava ser a prop d’Isabella. Ella estimava realment el món i jo l’odiava. Jo odiava el món perquè ja res no anava del dret. La gent feia el que fos i jo només sentia l’exasperació i Isabella era l’única que me la podia fer oblidar. La seva passió per la vida era d’una bellesa pura, insuportable... L’única arma contra la dictadura de l’engany.”