joëlle gayot parla amb rodrigo garcía a propòsit de l’estrena francesa de Borges dirigida per Mattias Langhoff A França, cada cop més munten les teves peces altres directors. Això t’agrada? Ho trobo molt bé. Però sóc un personatge esquizofrènic perquè faig alhora l’escriptura i la direcció. Fins i tot si aprecio que algú s’empari de la meva escriptura, no desitjo formar part dels projectes dels altres. Vinc a les estrenes i me’n vaig de seguida. (···) A més, en la meva escriptura hi ha una gran llibertat perquè no hi ha acotacions. Són textos llargs, en general, que s’han de tallar, i els directors que els volen fer servir també han d’aprofitar aquesta llibertat i triar ells mateixos el seu propi camí. Els meus escrits els deixen les latituds d’acció i creació. Els correspon a ells construir un univers, que espero que sigui completament diferent del meu. El meu camí, en el teatre, ha estat singular i isolat perquè no treballo de la manera tradicional i, a Espanya, no hi té realment cap referent. Hi ha creadors dels quals em sento a prop, més que dels autors. M’agrada la gent que, com jo, se situa a la frontera entre el teatre, la dansa, les arts plàstiques. Tenim una sensibilitat comuna. Des de l’estrena dels teus espectacles a França, has notat alguna diferència de reacció entre el públic francès i l’espanyol? Entre la cultura francesa i l’espanyola hi ha moltes similituds, no trobo que hi hagi un canvi radical de percepció, encara que hi hagi petites diferències. Per exemple, l’humor no és el mateix. El públic francès reacciona diferent. El meu humor és molt irònic, molt cruel, i el públic se’l pren més o menys bé. I també sento diferències pel que fa a l’aprehensió de la nuesa. A Espanya, a la gent no els xoca tant la poètica del cos nu, mentre que a França de vegades s’interpreta de manera obscena. El teu teatre, que és molt combatiu, també és un teatre de la urgència, hi ha un flux de vida dalt de l’escenari, com si et mogués una necessitat imperiosa. Crec que el teatre pot ser útil socialment. No és només per divertir o distreure. No és només un element cultural. Té una acció social concreta. És aquest comprimís el que m’interessa. per al públic, això no és habitual però pot treballar la seva sensibilitat, portar-lo cap a altres estètiques i altres maneres de veure la realitat. Què t’alimenta? Llegeixes molt, i especialment tragèdia? Perquè tots els teus espectacles estan plens de mites. Tinc una formació clàssica en literatura. Llegeixo els autors clàssics, és clar. És la base del meu treball. Però també vull explorar la violència, la ironia, el sentit de l’humor. Entre els autors contemporanis, que m’apassionen més, m’influencien dos autors justament per l’humor i la ironia: Thomas Bernhard i Louis-Ferdinand Céline, que per a mi és un autor essencial. També m’agrada molt Robert Walser, el seu caràcter optimista La ironia i l’humor són, per a tu, un art de viure? És l’única manera de dir les coses, perquè ressonin i empenyin.