sobreviure i transmetre

Foi confronta deliberadament l’Ars Nova del segle XIV i la música tradicional transmesa oralment. Aquestes dues maneres d’explicar, de repetir i de transmetre a la generació següent la història i els seus mites suposen dues vies complementàries, equivalents, de sobreviure al temps i a les noves tendències. La representació uneix el segle XIV amb el present. El que era la lluita contra la pesta i les croades és ara la SRAS i la guerra de l’Iraq. I es planteja així la el dubte de si els temps han canviat realment des de l’Edat Mitjana. Tenim la pretensió de jutjar els seus aspectes bàrbars negant-nos sovint a obrir els ulls sobre les mateixes crueltats que passen avui.

Al costat de moments bonics, divertits o serens, les escenes més agressives poden incomodar el públic, però volen crear un retaule complet dels comportaments humans. En aquests moments d’harmonia i violència sobresurt el tema principal: la supervivència. Aquest instint és essencial per comprendre el veritable sentit de la convicció, que significa molt més que la creença o l’espiritualitat. L’espiritualitat s’introdueix espontàniament a la representació perquè la música, inspirada sovint per la religió, proporciona una dimensió o un sentit més profund, fins i tot al moviment més banal.

L’espectacle crea un pont d’igualtat entre el passat i el present: els mites i les llegendes de les dues èpoques es fusionen a la consciència col·lectiva dels intèrprets. A l’Edat Mitjana les veus humanes intentaven acostar-se al cant dels àngels, d’aquí la idea d’introduir en escena alguns ballarins que representen àngels de la guarda invisibles, que guien els veritables personatges. La complexa profunditat de la música es tradueix en escena amb un gran nombre d’imatges i d’associacions contradictòries o complementàries. Pel que fa al simbolisme, domina el número tres: la Santíssima Trinitat, tres religions, tres capítols, tres finestres que formen un tríptic i el triangle de l’espai escènic retallat per dues parets. El material de dansa s’ha elaborat sovint per a grups de tres persones, com a unitat de moviment circular. I hi ha també les tres lletres de la paraula “foi”.

El tema religiós de la Mare de Déu i el seu fill hi apareix diverses vegades, tant en la música escrita com en la que s’ha transmès oralment. També el tema de la Pietat ha inspirat el procés de creació, per com es pot interrompre sobtadament el procés de transmissió amb la mort del propi fill. Un altre tema és el retorn als orígens. La funció sedant de la cançó de bressol Lulay Lulay s’uneix d’una manera gairebé mística amb la crueltat de la que encarna Erna Ómarsdóttir, que sap ampliar el tema de la transmissió oral, representada pels ballarins. Cada participant ha enriquit el concepte amb les pròpies experiències del passat i les seves diverses arrels culturals. Quan aquest passat personal ha començat a ser massa pesant, ha nascut el desig de refer-se i de poder-se reconèixer en una altra cultura, com en el cas del cant xinès Qin Lang interpretat per Joanna Dudley.

Els intèrprets són originaris de Corea, els Estats Units, Suècia, Bèlgica, França, Islàndia, Austràlia... i els extractes musicals triats també semblen combatre sota la bandera de la multiculturalitat. En el si d’aquesta diversitat intentem per damunt de tot subratllar l’element comú a la condició humana amb els seus costats bonics i els que no ho són tant.

‘Ach Vlaendre vrie’, la peça on els cantants acaben reunint-se amb els ballarins a terra, busca el mateix objectiu i no ha de ser entesa com a reivindicació flamenca o nacionalista, sinó més aviat com un retorn als orígens sincer i honest, tan característic i personal que pot ser viscut com a universal.

sidi larbi cherkaoui