“Jo no em puc permetre equivocar-me en una obra; hi estic obligat. No equivocar-me és un deure que tinc cap els meus enemics i amics; els primers em destrossarien, els segons deixarien d’estimar-me”, va escriure en una ocasió Pier Paolo Pasolini, un dels intel·lectuals europeus més importants del segle XX. La seva extensa obra, que abasta poesia, novel·la, teatre, assaig, cinema i periodisme, es va desenvolupar en uns anys, en una època convulsa i decisiva de la història política i social europea, especialment d’Itàlia, a la qual Pasolini no va deixar mai de criticar i fustigar amb tots els mitjans al seu abast fins al seu assassinat, el 1975. La seva problemàtica relació amb el comunisme i amb la seva condició d’homosexual el va fer prendre consciència ben aviat de la seva diferència, però també de ser un heterodox entre heterodoxos. Pasolini, a la llarga, va resultar incòmode per a tothom, les seves idees van molestar tant a la dreta com a l’esquerra, tant a l’església com al poder en general. “El meu únic ídol és la realitat”, va escriure també una vegada. Tota la seva obra literària i fílmica és un intent per explicar la realitat des de la integritat i el rigor més absoluts. Pasolini va ser un visionari que va preveure abans que ningú què li esperava a l’home, a l’home allunyat del mite, d’allò que és sagrat, a l’home, en definitiva, corromput pel poder. Aquest ha estat, finalment, un dels aspectes que més ens va atraure de Pasolini a l’hora de fer aquest espectacle i endinsar-nos en la seva vida i en la seva obra.

Pier Paolo Pasolini (1922-1975). Crític, narrador, poeta, dramaturg i director de cinema. Entre les seves pel·lícules destaquen Il Vangelo secondo Matteo (1964), Teorema (1968), Il Decamerone (1971) i I racconti de Canterbury (1972), amb les quals va aconseguir un llenguatge autònom i original. El 1968 va publicar el “Manifesto per un nuovo teatro”, en el qual rebutja el teatre tradicional (que ell anomena Teatre de la Xerrameca i que identifica amb aquell destinat a divertir) i l’avanguardista (el Teatre del Gest o del Crit, destinat a escandalitzar) i aposta pel Teatre de la Paraula, que té “el seu espai teatral no en l’ambient sinó en el cap” i en el qual “les idees són els veritables personatges”. Un bon exemple d’aquest teatre és Orgia (1966), que es va representar al Teatre Lliure el 2002 sota la direcció de Xavier Albertí.

© Ros Ribas