l’última entrevista de pasolini

tots estem en perill

Fragments de l’entrevista de Furio Colombo a Pier Paolo Pasolini, publicada al suplement Tuttolibri de La Stampa el 8 de novembre del 1975

Aquesta entrevista es va fer el dissabte 1 de novembre, entre les 4 i les 6 de la tarda, poques hores abans que Pasolini fos assassinat. Vull precisar que el títol de l’entrevista és seu, no meu. Al final de la conversa, com faig de vegades, li vaig demanar si volia posar-hi títol. S’ho va pensar una mica, va dir que era igual i vam canviar de tema, i després alguna cosa ens va tornar a portar sobre l’argument de fons que apareix a les respostes que vénen a continuació. “Aquí tens la llavor, el sentit de tot. Tu no saps ni tan sols qui està pensant ara mateix en matar-te. Posa aquest títol, si vols: ‘Perquè tots estem en perill’.

En els teus articles i escrits has donat moltes versions del que detestes. Has obert, tot sol, una lluita contra tantes coses, institucions, persuasions, persones, poders. La “situació” amb tots els mals que dius, conté tot el que et permet ser Pasolini: el mèrit i el talent són teus, però els instruments són de la “situació”. Imagina’t que fas un gest i tot desapareix, tot el que detestes. I tu? No et quedaries sol i sense mitjans, sense mitjans expressius, vull dir?

T’entenc, però jo no només m’ho imagino, sinó que hi crec. Perquè sé que picant sempre el mateix clau potser pots ensorrar una casa. En tens un petit exemple en els radicals, quatre gats que arriben a moure la consciència d’un país (i ja saps que no sempre estic d’acord amb ells). El gran exemple el dóna la història. El rebuig sempre ha estat un gest essencial dels sants, dels eremites, però també dels intel·lectuals. Els pocs que han fet la història són els que han dit que no, no els cortesans ni els assistents dels cardenals. El rebuig, perquè funcioni, ha de ser gran, no petit; total, no sobre un punt o un altre; “absurd”, no assenyat. Eichmann tenia molt de seny. Què li va faltar? Li va faltar dir que no al principi, quan només feia administració ordinària, burocràcia. Potser va dir als amics “a mi el Himmler aquest no m’agrada gens”, potser va murmurar, com es fa a les editorials, als diaris, pels passadissos del govern i a la televisió. O potser fins i tot es va rebel·lar perquè aquest o aquell altre tren s’aturava un cop al dia per cobrir les necessitats i el pa i l’aigua dels deportats, quan hauria estat més funcional o econòmic fer-ho dos cops. Però no va aturar mai la maquinària. És a dir, els discursos són tres: quina és “la situació”, per què s’hauria d’aturar o destruir i com.

Descriu doncs la “situació”. Saps prou bé que les teves intervencions i el teu llenguatge fan una mica l’efecte del sol que travessa la pols. És una imatge bonica, però no et deixa veure, o entendre, gaires coses.

Gràcies per la imatge del sol, però pretenc molt menys. Pretenc que tu miris al teu voltant i t’adonis de la tragèdia. Quina tragèdia? Que ja no hi ha éssers humans, hi ha estranyes màquines que es barallen les unes amb les altres. I nosaltres, els intel·lectuals, tenim l’horari de trens de l’any passat, o de en fa deu, i llavors diem: ‘que estrany, aquests dos trens no passen per allà, com és que s’han estampat així?’ O el maquinista s’ha tornat boig, o és un criminal isolat, o és un complot. Sobretot el complot ens fa delirar. Ens allibera de tot el pes d’enfrontar-nos sols amb la veritat. Que bonic si, mentre estem aquí parlant, algú fa plans al bar per fer-nos fora. És fàcil, és simple, és la resistència. Perdrem alguns companys i després ens organitzarem i els farem fora a ells, no? I ja ho sé que quan passen per la tele Parigi brucia tothom s’està amb les llàgrimes als ulls i una voluntat forassenyada perquè la història es repeteixi, bonica, polida (un dels fruits del temps és que “renta” les coses, com ara la façana de les cases). És simple, jo amb aquests, aquí, tu amb aquells, allà. No fem broma de la sang, el dolor, la fatiga que la gent que, també llavors, ha pagat per “triar”. Quan tens la cara esclafada contra aquella hora, aquell minut de la història, triar és sempre una tragèdia. Però admetem-ho, abans era més simple. El feixista de Salò, el nazi de les SS, l’home normal, ajudat pel coratge i per la consciència, aconseguien expulsar-la fins i tot de la seva vida interior (on la revolució sempre està començant). Però ara no. Un et ve a trobar vestit d’amic, és amable, agradable, i “col·labora” (posem per cas a la tele) sigui perquè vol o perquè no és cap delicte. L’altre –o els altres, el grup- et vénen a trobar o t’assalten amb els seus xantatges ideològics, amb les seves admonicions, les prèdiques, els anatemes, i tu sents que són també amenaces. Desfilen amb banderes i amb eslògans, però què els separa del “poder”?

Què és el poder, segons tu, i on és, on s’està, com se’l fa sortir del cau?

El poder és un sistema d’educació que ens divideix entre gent sotmesa i gent que sotmet. Però alerta, és un mateix sistema educatiu que ens forma a tots, des de les anomenades classes dirigents fins als pobres. Per això tots volen les mateixes coses i es comporten de la mateixa manera. Si tinc entre mans un consell d’administració o una operació de borsa, faig servir el garrot. I quan en faig servir un, exerceixo la meva violència per obtenir el que vull. Per què ho vull? Perquè m’han dit que voler-ho és una virtut. Exerceixo el meu dret-virtut. Sóc assassí i sóc bo.

T’han acusat de no distingir políticament i, ideològicament, d’haver perdut el sentit de la diferència profunda que hi ha d’haver entre feixistes i no feixistes, per exemple entre els joves.

Per això et parlava de l’horari de trens de l’any passat. Has vist mai aquelles marionetes que fan riure tant els nens perquè tenen el cos girat cap a una banda i el cap cap a l’altra? Em sembla que Totò aconseguia un truc d’aquesta mena. Doncs jo veig així la bella tropa d’intel·lectuals, sociòlegs, experts i periodistes amb les més nobles intencions: les coses passen aquí i el cap mira allà. No dic que no hi ha feixisme, dic: parem de parlar del mar mentre siguem a la muntanya. Aquest és un altre paisatge. Aquí existeix la voluntat de matar. I aquesta voluntat els uneix com a germans sinistres d’una caiguda sinistra d’un sistema social sencer. Fins i tot a mi m’agradaria que tot es resolgués aïllant l’ovella negra. En veig tantes. Les veig totes. Aquí tens el problema, ja li vaig dir a Moravia: amb la vida que porto jo pago un preu... És com un que baixa a l’infern. Però quan torno – si torno - he vist altres coses, més coses. No dic que m’hagueu de creure. Dic que sempre heu de canviar el discurs per no afrontar la veritat.

I quina és la veritat?

Sento haver fet servir aquesta paraula. Volia dir “evidència”. L’educació comuna, obligatòria i equivocada ens empeny tots a l’arena del tenir-ho tot a qualsevol preu. En aquesta arena hi som empesos com una estranya i fosca armada on tothom té canons i garrots. Una primera divisió, clàssica, és “anar amb els dèbils”. Però en un cert sentit tots són els dèbils perquè tots són víctimes. I tots són els culpables, perquè tots estan a punt per jugar a la massacre. Només pel fet de tenir. L’educació rebuda ha estat tenir, posseir i destruir.

Però tu vius dels llibres i necessites ments que llegeixin. És a dir, consumidors educats per al producte intel·lectual. Fas cinema i necessites no només grans platees disponibles (sovint tens molt èxit, ets “consumit” àvidament pel teu públic) sinó també una gran maquinària tècnica, organitzativa, industrial, que hi ha pel mig. Si treus tot això, que et queda?

Em queda tot. Jo mateix, estar viu, ser al món, veure, treballar, entendre. Hi ha cent maneres d’explicar les històries, d’escoltar les llengües, de reproduir els dialectes, de fer el teatre dels titelles. Als altres els queda molt més. Poden tenir-me al cap, cultes com jo o ignorants com jo. El món es torna gran, tot es fa nostre i no hem d’usar ni la borsa ni el consell de les administracions ni el garrot per depredar-nos. Mira, al món que molts de nosaltres somniàvem (repeteixo: mirar l’horari de trens de l’any passat i en aquest cas de fa tants anys) hi havia l’amo repugnant amb el barret de copa i els dòlars que li sobressortien de les butxaques i la vídua demacrada que demanava justícia amb els seus marrecs. El bell món de Brecht, en resum.

És com dir que tens nostàlgia d’aquell món.

No! Tinc nostàlgia de la gent pobra que lluitava per fer caure aquell amo sense convertir-s’hi. Com que eren exclosos de tot, ningú els havia colonitzat. A mi em fan por aquests negres en revolta, iguals que l’amo, igualment rapinyaires, que ho volen tot a qualsevol preu. Aquesta negra obstinació a la violència total ja no deixa veure “de quina banda ets”. Qualsevol que sigui portat a l’hospital al final de la vida té més interès –si encara té un alè de vida- per què li diran els metges de les seves possibilitats de viure que pel que li diran els policies de la mecànica del delicte. És com quan plou en una ciutat i s’embussen les clavegueres. L’aigua va pujant, i és una aigua innocent, de pluja, no té la fúria del mar ni la maldat dels corrents d’un riu. Però per algun motiu no baixa sinó que puja. És la mateixa aigua de pluja de tants poemets infantils i de les musiquetes del “cantant sota la pluja”. Però puja i t’ofega. Si som en aquest punt, jo dic: no perdem el temps posant una etiqueta aquí i una allà. Mirem on és el desaigüe d’aquest maleït toll abans que ens ofeguem tots. (···) S’entén que enyoro la revolució pura i directa de la gent oprimida que només vol fer-se lliure i mestressa d’ella mateixa. S’entén que m’imagino que encara pot venir un moment així a la història italiana i a la del món. El millor del que penso podrà fins i tot inspirar-me una de les meves pròximes poesies, però no allò que sé i que veig. Però estigueu atents. L’infern està pujant per la vostra banda. És cert que segons la seva uniformitat i la seva justificació (de vegades). Però també és veritat que la seva voluntat, la seva necessitat de clavar la garrotada, d’agredir, de matar, és forta i general. No durarà tant de temps l’experiència privada i arriscada de qui ha, per dir-ho així, tocat “la vida violenta”. No us eludiu. I vosaltres, amb l’escola, la televisió, el papanatisme dels vostres diaris, vosaltres sou els grans conservadors d’aquest ordre espantós basat en la idea de posseir i en la idea de destruir. Afortunats els qui esteu contents quan podeu etiquetar un delicte. Aquesta em sembla una altra de les tantes operacions de la cultura de masses: ja que no es pot impedir que passin certes coses, la pau es troba fabricant calaixos.

En l’imaginari, com en el nazisme, es cremen sempre llibres com a gest inicial d’extermini. Tancades les escoles, tancada la televisió, com animes el teu pessebre?

Crec que ja ho vaig explicar amb Moravia. Tancar, en el meu llenguatge, vol dir cambiar, però d’una manera tan dràstica i desesperada com dràstica i desesperada sigui la situació. El que impedeix un veritable debat amb Moravia, però sobretot amb Firpo, per exemple, és que semblem persones que no veuen la mateixa escena, que no coneixen la mateixa gent, que no escolten les mateixes veus. Per a vosaltres una cosa passa quan ja és contada, bella, feta, paginada, tallada i titulada. Però què hi ha a sota? Aquí hi fa falta el cirurgià que té el coratge d’examinar el teixit i dir: senyors, això és un càncer, no un bony benigne. Què és el càncer? És una cosa que canvia totes les cèl·lules, que les fa créixer totes d’una manera embogida, fora de qualsevol lògica precedent. És un nostàlgic el malalt que somnia amb la salut que tenia abans, encara que abans fos un estúpid i un desgraciat? Abans del càncer, vull dir. Primer de tot s’haurà de fer alguna cosa més que l’esforç per tenir la mateixa imatge. Jo escolto els polítics amb les seves formuletes, tots els polítics, i em fan parar boig. No saben de quin país estan parlant, estan tan lluny com de la Lluna. I els literats. I els sociòlegs. I els experts de tota mena.

Per què penses que algunes coses són molt més clares per a tu?

No voldria parlar més de mi, potser ja n’he parlat massa. Ho saben tots, que les meves experiències les pago en persona. Però també hi ha els meus llibres i els meus films. Potser sóc jo que m’equivoco. Però continuo dient que tots estem en perill.

Pasolini, si veus així la vida –no sé si acceptaràs aquesta pregunta – com penses evitar el perill i el risc?

(S’ha fet tard, Pasolini no ha encès el llum i es fa difícil prendre apunts. Revisem els meus tots dos. Després em demana de deixar-li les preguntes.)

“Hi ha punts que em semblen una mica massa absoluts. Deixa’m pensar, deixa-m’ho tornar a veure. I després dóna’m temps per trobar una conclusió. Tinc una cosa al cap per respondre la teva pregunta. Per a mi és més fàcil escriure que parlar. Et deixo les notes que afegiré demà al matí.”

L’endemà al matí, diumenge, el cos sense vida de Pier Paolo Pasolini jeia al dipòsit de la policia.