B.#03 Berlin és el tercer episodi de Tragedia Endogonidia, un cicle dramàtic desenvolupat durant tres anys sobre deu ciutats europees que ha donat com a resultat d’onze espectacles diferents. La Tragedia Endogonidia és un sistema dramàtic concebut com un organisme que s’autoreprodueix en un estat de creació continu. Les ciutats – com a espais que impliquen un llenguatge i un clima, plens d’història civil – es tornen a convertir en el focus de la consideració col·lectiva de l’experiència tràgica de la nostra realitat i actualitat. El mecanisme dramàtic és el de la tragèdia grega amb una excepció. No hi ha cor a la Tragedia Endogonidia i, per tant, hi falten els comentaris explicatius. Només queden els fets en la seva nua veritat.

B.#03 Berlin és un episodi que resumeix la paràbola de la vida i la mort d’una dona que coneix la maternitat, el crim i la confusió entre el poder de la vida i la mort. El seu anonimat, que es barreja amb el del públic, la privació de la paraula capaç de subministrar una explicació, la feblesa davant la llei i el dolor lliurat a ell mateix constitueixen les condicions essencials d’aquesta tragèdia que integra també el rol de l’espectador a través de la metàfora d’una platea plena de conills.

Malsons fantasmagòrics es materialitzen en les aparicions femenines que es burlen de la dona, la despullen i li disparen repetint la mateixa trajectòria ineluctable del destí.
La mandra, la tristesa mortal, segella l’escena d’aquesta dona anònima quan és derrotada i tocada per feixos lluminosos i estalagmites de so. El seu despullament progressiu ens prepara per a la nit blanca que la introdueix al regne de l’hivern, més enllà de la vida real, quan ja no és possible tornar enrere.

La Socìetas Raffaello Sanzio és una companyia fundada el 1981 a Cesena (Itàlia) pel director Romeo Castellucci, la dramaturga Chiara Guidi i l’escriptora Claudia Castellucci. Els seus espectacles conceben el teatre com un art que persegueix la comunicació directa amb els sentits i amb totes les direccions de la ment i duen a terme una recerca constant sobre la percepció visual i auditiva: estudien els efectes de nous instruments i, tot sovint, en creen de nous. Són espectacles seus destacats Amleto. La veemente exteriorità della morte di un molusco (1992), Orestea (una commedia organica?) (1995), Giulio Césare (1997), Genesi, from the museum of sleep (1999) i Il Combattimento (2000).

més informació www.raffaellosanzio.org

© luca del pia