Quan darrerament m’enfronto a una nova aventura escènica, els dubtes són cada vegada més nombrosos. La paradoxa és que em sentia molt més segur als inicis. Potser el coratge que dóna una certa inconsciència aporta més confiança i, per tant, pots construir amb una categòrica convicció. En aquest sentit, després de 44 anys sota el nom d’Els Joglars em pregunto avui quin és el sediment de tantes hores invertides per omplir escenaris. Sospito que són molt poques coses. Potser una escena buida on els objectes sorgeixen i desapareixen subtilment. Algunes situacions que brollen de la manera més natural sense accentuar intencions, o sigui, irradiant un clima de joc a l’escenari amb uns actors que no mostren cap indici d’esforç mentre exhibeixen una sensació d’improvisació semblant a la vida. En definitiva, que tot plegat desprengui una aparença de facilitat suficient per incitar als espectadors a preguntar-se: Això necessita sis mesos de preparació?

Durant aquests darrers anys, podria semblar que he gastat les energies satiritzant els oponents, tal com pensen els interessats o els primaris, però aquesta etiqueta publicitària no té res a veure amb l’íntima realitat. La màxima atenció ha estat sempre centrada en la reducció de l’artificialitat inherent a l’art teatral i que tant sedueix als forenses dramatúrgics. Avui es prefereix l'informe de l'expert a l'experiència mateixa. Òbviament, en aquesta obra, la recerca d’algunes analogies amb el Quixot ens ha obligat a un esforç llarg i minuciós, però insisteixo, el més complicat és que no hi quedi cap rastre de dificultat i que l’espectador perdi el sentit del temps durant dues hores i tres minuts, mentre observa una realitat delirant que aflora amb espontània naturalitat.

Si això no els resulta així, ho lamento, perquè no ho sé fer millor.

albert boadella

Els Joglars, fundats per Albert Boadella, Carlota Soldevila i Anton Font el 1962 com a companyia de mim, és una de les companyies catalanes amb més projecció internacional. Després de fer el salt al teatre textual amb Àlias Serrallonga (1974), La Torna (1977) portarà Albert Boadella a l’empresonament i l’exili a França. Vindran després Operació Ubú (1981), estrenada al Teatre Lliure, Teledeum (1983), Yo tengo un tío en América (1991), El Nacional (1993), la trilogia formada per Ubú President (1995), La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla (1997) i Daaalí (1999), i El Retablo de las Maravillas (2004), estrenat a la Sala Fabià Puigserver.

© Jordi Bover