sobre el quixot

Sorprèn constatar que a nostra societat contemporània no hi queda ni un vestigi quixotesc. Per més que ens esforcem a buscar residus d’aquell passat, aviat arribarem a la conclusió que en molt poques dècades han desaparegut les petjades d'alguns tremps que a Espanya havien perdurat durant segles. Aquella herència estilística i moral, barreja d’ideals gòtics i de cavallerositat cristiana, no només ha deixat de tenir vigència sinó que resulta impossible captar-ne avui analogies amb l’entorn immediat.

L’extinció de l’Espanya cervantina ha propiciat que l’exèrcit d’acomplexats militants de la modernitat escènica no hagi escatimat esforços per convertir Alonso Quijano en un mindundis qualsevol, segons el caprici de l’aspirant a geni. Sota el paraigua avantguardista, els fabricants d’artificis, amb la insolència que els caracteritza, han envaït els actes del IV centenari implantant apòcrifs a l’engròs. A pesar de la diàfana claredat amb què Cervantes retrata el personatge, resulta sorprenent constatar la tenaç obstinació actual per endossar a càrrec seu tota mena d’animalades. Des que no hi ha un Déu castigador, qualsevol nul·litat s’atreveix amb els clàssics.

No ha estat aquest el nostre propòsit. Ens hem sumat al IV centenari amb la bona intenció de fer visibles determinats trets de l'autèntic Quixot, enfrontant-nos en batalla desigual a aquesta obsessió estafadora que caracteritza el moment artístic. Òbviament, aquell món singular ja no és el nostre, però continua sent un plaer indescriptible reviure, només per uns instants, alguns centelleigs de la novel·la i establir comparances amb el present.

També nosaltres estem fora de l’actualitat i no fem cap esforç per demostrar el contrari. A l’era de la informàtica i la clonació, no és quimera absurda jugar davant d’un grapat de ciutadans amb la pretensió de reproduir-los miniatures de la vida passada? Doncs bé, per preparar semblant joc teatral hem emprat gairebé un anys de la nostra vida. En aquest aspecte, ens sentim vinculats al retrat cervantí sobre la realitat, la ficció, el desvari o el seny. A més, es dóna la paradoxa que des de l’escena reproduïm una acció fingida però que sovint aconsegueix provocar emocions autèntiques, fins i tot molt més interessants que la pròpia realitat.

Així esperem aconseguir-ho avui per a major glòria de Cervantes i gaudi del respectable.

albert boadella

Edició del Quijote >