Sobre Bales i ombres

Per descomptat el paisatge és un element indispensable en un western, i en aquest cas també és així i ho és perquè incideix en l’estat emocional dels personatges, cada personatge hi estableix una relació particular que el transforma.

La pistola. Els trets. El foc. El cafè. La caravana. La petaca de whisky. La cançó. Els cops. La violència verbal, etc. Elements que, barrejats amb el paisatge, provoquen una experiència sensorial i física del receptor.

L’actualització d’aquests elements dotaran la faula de proximitat i de realisme

Què explica aquest text?

No és fàcil parlar-ne, el conjunt del text dóna resposta a aquesta pregunta.

El punt de vista des d’on es tracta un tema diu molt sobre la ideologia d’un text.

El tractament dels fugitius, que han comès un crim i han assassinat un nen, podria donar una pista força aproximada. La mirada cap a aquests dos personatges pretén deslliurar-se dels tòpics, dels tabús i dels prejudicis.

Escriure em serveix per tractar de descobrir personalitats i comportaments que em són estranys. Em pregunto quina és la quotidianitat d’un assassí, quines són les seves emocions, quina és la seva filosofia de la vida; dir només que són dolents seria retornar el gènere del western als seus inicis.

Una “parella”, al marge de la llei.

L’Home no acaba d’acceptar que la Dona es plantegi deixar de matar.

La Dona que aprofita l’arribada del Foraster per deixar volar els seus somnis i adonar-se de la seva vida fracassada (barreja d’out-laws moderns).

I la seva psicologia: són capaços d’adonar-se de la càrrega mítica de les seves vides, però utilitzen un repertori de símbols i referents absolutament banals.

Per una altra banda, em costa emetre un judici moral sobre els personatges i per això intento fer sortir la seva part més humana, per conèixer-los; sense descuidar la barbaritat que han comès, sense deixar de banda les atrocitats que han protagonitzat.

I quan la seva part més descarnada i terrible entra en contacte amb la seva part humana podem parlar de complexitat.

El contingut d’un text no rau en una frase o en un paràgraf llarg en el qual s’esplaia un personatge, en el millor dels casos (en el pitjor, l’autor). El contingut rau en la manera com es tracten els personatges, en la manera com s’escolten, en la manera com es respecten o deixen de fer-ho.

També rau el contingut en el que no diu cada personatge, el que no és capaç de dir. Senzillament és que no ho entén, no és conscient dels seus problemes, no del tot, i en tot cas no sap com solucionar-los.

La Dona, fugitiva, enmig d’una crisi d’identitat, es pregunta si té massa sentit seguir matant, però no troba la resposta; en tot cas, quan s’hi apropa, un tret acaba responent per ella, i és que un western és una tragèdia contemporània.

L’Home, l’altre fugitiu, no es fa aquesta pregunta però en tot cas escolta la “reflexió” que fa la Dona; no es pot dir que la respecti però, almenys, l’escolta.

Fugir de la linealitat argumental també forma part del contingut: enmig d’aquestes disquisicions entre el bé i el mal apareix un fotògraf, un foraster, a qui anomenarem Foraster, que per una banda suscita tot aquest debat, però per una altra atorga altres elements argumentals. Per exemple, l’atracció que no s’acaba de materialitzar Foraster /
Dona i l’estranya relació Nen / Foraster.

Altres elements enriquidors del contingut són la relació de l’Home i la natura i la seva fascinació pels paisatges. El paisatge extern transforma el seu paisatge intern però sense canviar-lo.

Un element pertorbador és també l’aparició d’un espai paral·lel, on s’està celebrant un espectacle amb trets, coreografies i canons.

És el que queda del western, la parafernàlia coreogràfica, quan de fet el veritable esperit és a dins la caravana? Ve a ser això?

L’art que parla dels homes i de les dones condueix sempre a un pregunta i crec que la confluència de totes les línies argumentals i temàtiques no serveix en el cas de Bales i ombres per atorgar-nos una resposta, sinó més aviat hi ha la intenció de provocar tot el contrari, una sèrie d’interrogants i de reflexions plenes d’ambigüitat moral.

pau miró