notes a la finestra tancada

El tema se’m va imposar d’una manera involuntària. Escrivia diàlegs i més diàlegs. No sabia que estava escrivint una peça de teatre. Només hi havia unes pors indeterminades, uns temors irracionals…

Quan el llenguatge els va organitzar, aquests fantasmes van passar a ser la identitat més íntima dels personatges, allò que els dóna caràcter humà, que el fa rics i interessants; singulars.

Les pors irracionals, les “neures”, atrapen els personatges de manera hiperbòlica, obsessiva i absurda. Com acostumen a fer-ho sempre. I per això l’obra és còmica en molts moments.

agustí vila