el malentès segons camus

Vaig escriure El malentès el 1941, a la França ocupada. Llavors jo vivia, a desgrat meu, enmig de les muntanyes del centre de França. Amb aquesta situació històrica i geogràfica n’hi hauria prou per explicar la mena de claustrofòbia que patia i que es reflecteix en aquesta peça. S’hi respira malament, això és clar. Però a tots ens costava respirar en aquell temps. Això no impedeix, però, que la foscor de la peça m’incomodi tant com va incomodar el públic. Per encoratjar-lo a abordar la peça, proposo al lector que admeti que la moralitat de l’obra no és del tot negativa i que consideri El malentès com un intent de crear una tragèdia moderna.

Un fill que vol ser reconegut sense haver de dir el seu nom i que és assassinat per la mare i la germana a causa d’un malentès: aquest és l’argument de l’obra. Sens dubte, és una visió molt pessimista de la condició humana. Però això es pot conciliar amb un optimisme relatiu pel que fa a l’home. Perquè, al capdavall, torna a dir-nos que tot hauria estat diferent si el fill hagués dit: Sóc jo, em dic així. Ens torna a dir que, en un món injust o indiferent, l’home pot salvar-se ell mateix i salvar els altres fent servir la sinceritat més clara i la paraula més justa.

El llenguatge també va xocar. Jo ho sabia. Si hagués vestit els meus personatges amb peplums, potser tothom hauria aplaudit. El meu propòsit era, en canvi, fer que personatges contemporanis parlessin el llenguatge de la tragèdia. No hi ha res més difícil, francament, perquè s’ha de trobar un llenguatge prou natural perquè el parlin els contemporanis i prou insòlit per arribar al to tràgic. Per acostar-me a aquest ideal, vaig provar d’introduir distanciament en els personatges i ambigüitat en els diàlegs. Així, l’espectador hauria de tenir alhora un sentiment de familiaritat i d’estranyesa. L’espectador, i el lector. Però no estic segur d’haver encertat la dosi.

Pel que fa al personatge del vell criat, no simbolitza obligatòriament el destí. Quan la supervivent del drama clama a Déu, és ell qui li respon. Però és, potser, un altre malentès. Si ell respon no a aquella que li demana ajut, és perquè no té, certament, intenció d’ajudar-la i perquè a un cert punt de patiment o d’injustícia ningú ja no pot fer res per ningú i el dolor és solitari.

No tinc la impressió, però, que aquestes explicacions siguin gaire útils. Sempre penso que El malentès és una obra d’accés fàcil si se n’accepta el llenguatge i si es vol admetre que l’autor s’hi ha compromès profundament. El teatre no és un joc, és la meva convicció.

albert camus
[escrit per a l’edició americana del Teatre (1957)]