entre generacions

Anys enrere vaig fer un solo titulat Camí de silenci. Un espectacle que va néixer fruit del moment més trist i dolorós de la meva vida fins aleshores, la mort del meu pare, ara ja fa 17 anys. Vaig rebre la notícia a França hores abans d’estrenar un altre solo. Aquella nit vaig experimentar una sensació de buidor immensa, gairebé la mateixa sensació que vaig tenir el dia anterior quan em vaig acomiadar d’ell a l’hospital. Com si entréssim en un camí de silenci. Vaig necessitar uns quants anys per afrontar d’una manera reposada i optimista la creació d’un espectacle partint d’un lloc tan profundament personal, per ballar al meu pare i per compartir aquell moment amb el públic. Ha estat el meu apropament més important al món dels morts.

Fa quasi un any va néixer la meva filla Rita i, tal com suposo que ens deu passar a tots els pares primerencs, just abans de sortir cap a l’hospital vaig sentir com venia la vida i el meu pare s’apropava. De nou aquell camí de silenci, calmat, assossegat, tranquil. Aquesta vegada amb una gran dosi d’alegria però alhora amb la tristesa de confirmar que si som aquí és gràcies a uns altres que ja ens han deixat.

Som un cos canviant que es modifica per l’entorn, per allò que sentim, per les nostres emocions i per tots aquells fets que ens passen diàriament i van quedant dins nostre. Tots aquells que ens han deixat segueixen vius en el nostre interior, existeixen d’una altra manera i ens donen força per seguir endavant.

Despacito és un treball en el qual exploro una vegada més, des de l’escenari, el viatge de la vida i de la mort. Una peça amb la qual intento apropar-me amb la meva dansa a tots aquells éssers que viuen en el nostre interior. Un viatge tranquil entre generacions.

andrés corchero