vigència d’Els estiuejants

“Nosaltres no som intel·lectuals! Som una altra cosa…
Som estiuejants a la nostra terra… Una mena de gent de pas.
Anem amunt i avall, busquem llocs on s’estigui bé…
No fem res de res i parlem tant que fem fàstic.”
(Els estiuejants, acte IV.)

Màxim Gorki va escriure Els estiuejants el 1904, just un any abans de les vagues proletàries de 1905 i de la seva sagnant repressió per part del govern del tsar, que van convertir-se en un veritable anunci d’allò que, el 1917, seria la ja imparable Revolució Russa. Han passat cent anys des de llavors. Cent anys durant els quals la utopia comunista de la qual Gorki es va convertir en l’estendard intel·lectual s’ha materialitzat en règims socialistes totalitaris i ha acabat sucumbint al capitalisme depredador. La burgesia que Gorki retratava amb acidesa a principis del segle XX com un món abocat a l’extinció manté a principis del segle XXI tot el seu poder social, econòmic i cultural, i es debat amb un mateix malestar moral i espiritual.

Qui són els estiuejants? Qui som els estiuejants?

Els estiuejants són la burgesia mitjana, culta, benestant; gent que viu dins la bombolla del privilegi. El privilegi de l’estiu, de les vacances, de les necessitats resoltes, de les inquietuds personals. Els estiuejants eren els burgesos que anaven a passar els mesos de bon temps en una datxa, una vil·la al camp, mentre les classes populars i obreres vivien en condicions de misèria i embrutiment. Estiuejants som, encara avui, tots els que hem tingut la sort de néixer on toca el sol mentre la major part del món viu a l’ombra d’unes condicions vitals molt més dures.

La peça de Gorki és gran perquè mostra un desassossec íntim alhora que fa un diagnòstic col·lectiu. En aquest sentit, és subjectiva i objectiva alhora, introspectiva i social. Mostra com les actituds polítiques són, sobretot, actituds vitals; com el teixit de relacions entre les persones és, sobretot, un teixit de forces, de decisions i de renúncies. És tot un estat d’ànim col·lectiu que es revela i dóna forma en aquesta peça: un estat d’ànim tensat entre l’amor i el desamor; entre la malenconia i la ràbia; entre l’oci i la feina; entre els homes i les dones; entre el cansament i la mandra; entre el dubte i el coratge.

Els estiuejants conté la premonició d’una revolució. Cent anys més tard, podem encara creure en una revolució? Un dels últims discs de Patti Smith acaba amb aquestes paraules: “One more revolution. One more turn of the wheel…”. Encara una altra revolució. Encara una altra volta a la roda…

carlota subirós