Si hi ha algú que ens recordi de quina matèria estem fets els ésser humans és Shakespeare.

cada generació es proposa llegir els grans textos a la llum de les seves vivències. Aquestes dues grans fites del teatre universal se’ns presenten ara com dos grans metàfores complementàries sobre l’abast de la violència armada, que tendim a agrupar sota el paraigua múltiple i ambigu de la paraula “terrorisme”. Hamlet és l’individu (lúcid i/o malalt?) que arriba a l’autoimmolació per intentar acabar amb un estat de coses inamovibles i que són la causa d’una injustícia indestructible. La Tempestad ens explica la història de l’home que, tenint a les mans el poder de la violència armada, a l’últim moment fa servir la generositat i el perdó en lloc de la venjança.

Una matèria tan delicada necessita un context especial per a poder-se desenvolupar. En el llenguatge del teatre, aquest context comporta unes condicions especials de producció, com és el cas d’aquest projecte, una mena de gran laboratori que ens permeti reflexionar, ajudats i impulsats per la poesia de Shakespeare, sobre aquesta terrible, immensa i complexa realitat. Això suposa disposar de l’espai, del temps i de les condicions per trobar les nostres propostes formals, tenint en compte que, hi insisteixo, això comporta una recerca del llenguatge sobretot en relació amb els espectadors per explicar una realitat difícil d’analitzar perquè hi vivim immersos.

lluís pasqual

© Ros Ribas