claror versus foscor

En aquest espectacle hem treballat a partir de la música i dels sons. Bàsicament, he pretès crear atmosferes en dues direccions: realistes (una platja, una festa, etc.) i abstractes (la sospita, la gelosia, l'amor, la mort, etc). La part més fosca és la part abstracta. La més clara és la realista. Encara que a mesura que avança l'acció tot es va difuminant i la frontera ja no és tant detectable.

El so està tractat de manera que dóna una perspectiva molt més concreta a l'acció. En aquest cas quan parlem de música no ens referim a la música només melòdica sinó als sons, als sorolls, al silencis... Tot és música. Tot és imprescindible. L'espai buit en què transcorre aquest Otel·lo m'ha "obligat" a que el so sigui part de la dramatúrgia. Sempre m'he mogut a favor dels intèrprets.

He composat de nou una cançó típica de l'epoca elisabetiana Willow song (La cançó del salze) donant-li un cert aire intimista. A partir d'aquí he creat un leit motiv amb un arpegi de la cançó que uneix totes les escenes de parella que hi ha a l'obra, ja que la parella de l'obra no només és Otel·lo i Desdèmona, també hi ha Emília i Iago, Cassio i Bianca. Iva Horvat interpreta la Cançó del Salze en directe, acompanyada per mi a la guitarra. Més endavant la dolçor es converteix en dolor i per això n'he fet una remescla carregada de duresa i densitat en favor de l'acció. Un altra vegada, claror versus foscor.

Hem treballat amb micròfons de solapa col·locats a diferents parts dels cossos dels actors i ballarins. El resultat és sorprenent ja que la força del so, produïda durant l'acció i el moviment, és sorprenent. Amb la Carlota hem volgut buscar la complicitat de Iago amb el públic en els seus monòlegs, deixant-ne la majoria sense cap recolzament sonor: pensaments en veu alta.

Vull agrair especialment la confiança i la llibertat que m'ha donat la Carlota Subirós durant aquest procés creatiu.

eugeni roig