kurt weill
(Dessau, 1900 - Nova York, 1950)

Compositor alemany d'origen jueu nacionalitzat als Estats Units. És conegut principalment per les seves obres per al teatre. De família jueva, és fill d’un cantant. Compon les seves primeres peces entre els 12 i els 20 anys, com el cicle de cançons Ofrahs Lieder sobre textos de Iehuda Halevi traduïts a l'alemany, un quartet de corda i una suite per a orquestra. Format a Dessau amb Albert Bing, estudia a la Hochschule für Musik de Berlín. Més endavant segueix cursos amb Ferruccio Busoni i compon la seva primera simfonia. A partir del 1925 Kurt Weill, Paul Hindemith i Ernst Krenek ja són considerats els compositors joves de més talent. Les seves primeres obres de maduresa, pensades per a les sales de concert i influïdes per l'estil de Gustav Mahler, Arnold Schönberg i Igor Stravinski (com ara el Quartet de Corda, op.8 o el Concert per a violí i orquestra de vent, op.12). El 1926, mostra d’un interès creixent per la música escènica, debuta a Dresde amb Der Protagonist, la seva primera òpera. La seva música assoleix finalment una gran popularitat entre el gran públic de finals dels anys 20 i principis dels 30, especialment pel que fa a les seves cançons. La seva activitat reformadora de l’escena musical i la col·laboració amb dramaturgs contemporanis es guanya l'admiració de compositors com Alban Berg, Alexander von Zemlinski, Darius Milhaud i Igor Stravinski, i també algunes crítiques d’Arnold Schönberg i d'Anton Webern.

El 1924 coneix l'actriu Lotte Lenya, amb qui es casarà dues vegades: el 1926 i el 1937. Lenya, fervent impulsora de la música del seu marit, desplegarà un cop mort una gran activitat per tal de difondre la seva obra, sobretot amb la creació de la Kurt Weill Foundation.

La primera col·laboració amb el dramaturg Bertolt Brecht data del 1927, amb la creació del poema musical Mahagonny (Ein Songspiel). La seva estrena ve marcada per l’escàndol que va organitzar en contra el partit nacional-socialista. Weill i Brecht, tot i estar assenyalats pels nazis, emprenen com a reacció la composició de l’òpera sencera Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny (Ascenció i caiguda de la ciutat de Mahagonny), que s’estrena el 1930 a Liepzig. L’any següent estrenen Man ist Man (Un home és un home), i la seva col·laboració més coneguda és L'òpera de tres rals, basada en una comèdia de John Gay, The Beggar's Opera, també amb llibret de Brecht, que inclou una de les seves cançons més cèlebres, Die Moritat von Mackier Messer (La cobla de Mack Navalla). La seva relació professional, però, s’interromp l'any 31 a causa de les creixents restriccions que imposa Brecht al paper de la música en el seu teatre polític.

Després de diverses pressions del partit nazi que impedeixen el desenvolupament de les seves últimes produccions, Weill deixa Alemanya l'any 1933 i es divorcia de Lote Lenya. Exiliat a París, torna a treballar amb Brecht al ballet Die sieben Todsünden (Els set pecats capitals), amb la companyia de George Balanchine, i escriu nombroses cançons per a cabaret. El 1934 acaba la Simfonia núm. 2, la seva darrera obra purament orquestral, estrenada a Amsterdam i Nova York per Bruno Walter. El 1935, després d’estrenar a Londres A Kingdom for a Cow, la versió anglesa de l’opereta Der Kuhhandel (El vaquer) es retroba amb Lenya, s’exilia als Estats Units i fa un tall radical amb el seu passat alemany que el portarà a obtenir la nacionalitat nord-americana el 1943.

Als Estat Units col·labora d’entrada amb Max Reinhard en The Eternal Road, la proposta que el porta inicialment fins a Amèrica però que no s’estrenarà fins el 1938. Tot i que la major part de les obres americanes de Weill es consideren inferiors a les de la seva etapa alemanya, els seus treballs per a Broadway inclouen un bon nombre d’espectacles famosos que estan considerat com la llavor del nou musical nord-americà. N’és un exemple Lady in the Dark, amb textos d’Ira Gershwin, que es va estrenar el 1937 i va arribar a les 777 representacions. També treballa amb escriptors com Maxwell Anderson amb September Song, i fins i tot compon la banda sonora de la pel·lícula You and Me de Fritz Lang, el 1938. La seva capacitat innovadora abasta també l’òpera nord-americana amb un notable èxit comercial, com és en el cas de Johnny Johnson, una versió de la peça de Jaroslav Hasek Osudy dobrého vojáka Švejka za svetové války (Les aventures del Bon Soldat Svejk) del 1937, o d’Street Scene, basada en una peça teatral d'Elmer Rice, el 1947.

Durant els anys 40 Weill viu a New City i la seva activitat professional transcorre entre Nova York i Hollywood. One Touch of Venus, (1943), Love Life (1948) i Lost in the Stars (1949) marquen una empremta clara en els seus successors en la composició musical, com ara Stephen Sondheim, que serà el primer en superar, el 1970, l’èxit de l’obra de Weill en un escenari. Weill treballa també durant els anys de la segona Guerra Mundial en composicions en favor de l’activitat aliada. Col·labora també amb composicions per a desfilades jueves i sionistes, fa els arranjaments de l’Himne Nacional d'Israel. En aquest sentit, signarà també el musical A Flag is Born, del 1946, una peça amb textos de Ben Hetch i dirigida per Luther Adler que reclama el naixement d’una pàtria jueva en territori palestí (on participa un jove anomenat Marlon Brando). L’èxit de la peça va precedir, efectivament, la creació de l’estat d’Israel dos anys després. El 1945 col·labora amb Ira Gershwin al film Where We Go from Here? El 1948 estrena una òpera-folk pròpia, Down to the Valley, que obté un gran ressò arreu del país. El 1950 mor a Nova York d’un atac de cor poc després del seu aniversari, i deixa inacabada una versió de Huckleberry Finn, la novel·la de Mark Twain.