anar cap a fora aquí dins

Inscrita invariablement en una llista nostra molt antiga i desitjada de peces que un Teatre Nacional ha d’oferir estatutàriament per llegir, Woyzeck va anar sent un projecte successivament ajornat. Ricardo Pais va arribar a pensar en fer-lo abans de decidir lliurar-se a la deriva de Hamlet. Igualment ajornada estava la voluntat, també ella antiga, i també la programàtica, de fer circular els projectes dels directors d’escena residents de la Casa(1) pels seus dos Teatres, per aprofundir en la mobilitat i la contaminació de conceptes, de continguts, de porcessos de treball. Jo volia de totes totes tornar a confrontar l’escenari del Teatro São João, Ricardo volia de totes totes experimentar l’escenari del Teatro Carlos Alberto.

Quan, l’any 2004, va quedar decidit que seria jo qui portaria a escena Woyzeck al São João i que Ricardo executaria, amb prou feines un mes més tard, la demencial saga ubuesca al Carlos Alberto, no estàvem només programant textos que consideràvem absolutament necessaris en la redefinició del teatre modern, sinó essencialment donant expressió escènica a una reflexió conjunta, i complementant-nos necessàriament, sobre el Poder i les seves màscares. Una altra manera de reafirmar-nos a banda de l’articulació entre el TNSJ i el TeCA va ser també el resultat d’una continuada (i qüestionada) tensió productiva entre singularitats de dos territoris personalitzats però permeables.

Aquesta proposta de lectura de Woyzeck s’acompleix ara i aquí. No em toca a mi parlar de la bondat dels seus resultats artístics. Vull agrair només, un cop més, els magnífics equips d’aquesta Casa per l’excel·lència modèlica de la seva feina.