kafka vist per max brod

En la conversa íntima es deixava anar d’una manera sorprenent i arribava a entusiasmar-se, a ser encantador. Les bromes i les rialles eren inacabables, reia de gust i cordialment i sabia fer riure els seus amics. Vull assenyalar allò que s’oblida fàcilment quan es contempla l’obra de Kafka: el seu ressort d’alegria pel món i per la vida.

El seu humorisme es feia particularment clar quan llegia ell mateix les seves obres. Per exemple, nosaltres, els amics, vam esclatar en rialles quan ens va llegir per primera vegada el primer capítol d’El procés. I ell també reia tant que de vegades no podia continuar llegint. Bastant sorprenent, si pensem en la terrible seriositat d’aquest capítol. Però anava així.

Fins i tot les escenes més crues de l’obra de Kafka (A la colònia penitenciària, etc.) se situen en una rara mitja claror entre l’interès analític i la ironia moderna. Aquest humor, ingredient essencial de la creació i de la vida kafkiana, assenyala precisament a través de la malla de la realitat una realitat més alta.

El que deia, ho deia d’una manera que amb el pas dels anys es va anar fent més i més espontània: era una valuosa expressió de la seva idiosincràsia totalment peculiar, pacient, vitalista, irònicament indulgent amb l’estupidesa del món i, per això, humorística, encara que no deixava mai de banda el pinyol, la part indestructible de l’assumpte i, per tant, sempre s’apartava de la presumpció o del cinisme. Sí, ell era així.

El seu llenguatge és clar com un cristall i a la superfície només s’hi nota l’aspiració d’expressar l’objecte d’un manera correcta i nítida. Amb tot, sota l’empenta d’aquest límpid rierol idiomàtic hi corren somnis i visions d’una profunditat insondable.