feixisme, fúria, por i farsa

Les comèdies absurdes d’Eugène Ionesco han transformat un segle de dictadures i maldat en ximpleries i riallades profundes

Quan li van demanar que reflexionés sobre l’avantguarda de la generació anterior a la seva, el dramaturg avantguardista probablement més influent del segle XX va destacar la ironia de la història. “Tots volien destruir la cultura”, va dir, “i ara són part de la nostra herència”. Li va passar el mateix, al pare del “teatre de l’absurd” (que ell preferia etiquetar com a teatre de la derisió, ja que deia: “no em sembla ridícula una determinada societat, sinó la humanitat”). L’any 1950, La cantant calba es va estrenar a París entre xiulets, i una representació de La lliçó va acabar amb l’actor principal fugint dels espectadors indignats. Però set anys més tard, un teatre de París va produir un programa doble amb totes dues obres i encara es continua representant després de gairebé 12.000 representacions. L’any 1970, Ionesco, nascut a Romania, passava a ser membre del panteó de la tradició, l’Académie Française. La seva mort, als 84 anys, va ser anunciada la setmana passada pel ministre de cultura francès abans que per la seva dona de 58 anys, Rodica, o per la seva filla.

Al seu punt àlgid, a començaments de la dècada dels 60, Ionesco va poder atreure col·laboradors com Jean-Louis Barrault, que va posar màgicament en escena El vianant de l’aire; Laurence Olivier i Zero Mostel, que van interpretar el paper principal a El rinoceront (Mostel va rebre el premi Tony a Broadway), i Alec Guinness, que va protagonitzar El rei es mor, un retrat a l’estil de Lear sobre la inevitabilitat de la mort. Ionesco va ser aclamat com l’autor capaç d’estendre un pont per damunt del buit entre la literatura i l’entreteniment però, en canvi, la seva obra es va anar tornant cada vegada més distant i austera, la qual cosa va fer minvar el seu públic. La seva última obra, Viatge entre els morts, va ser retirada abans de l’estrena a Nova York.

L’obra de Ionesco ha estat comparada sovint a la de Samuel Beckett. A Les cadires, una parella de vells que es troba en un far omple una sala amb cadires i la prepara per a un orador que resulta que només parla bramant. La majoria de les obres de Ionesco són més divertides que les de Beckett, més verbals, més riques en accions absurdes i ni de bon tros tan desesperades. A La cantant, un debat filosòfic en to paròdic s’acaba fonent en l’absurd. La lliçó, el retrat d’un professor megalòman, reflecteix una sàtira sinistra sobre els poderosos. El rinoceront barreja aquests temes amb un retrat físic i frenètic d’una ciutat on tothom es converteix en una bèstia incontrolable. Aquesta barreja excèntrica d’humor i de terror, de conversa trivial i de profunditat inarticulada, ha influenciat un grup d’escriptors que va de Tom Stoppard a Edward Albee. Les obres s’han ensenyat a universitats i a centres de secundària, i probablement han contribuït a formar la sensibilitat surrealista de moltes comèdies televisives contemporànies.

Mentre a Amèrica es rebia càlidament El rinoceront, la crítica i el públic van fer-ne una interpretació errònia considerant-la una comèdia lleugera. Per a Ionesco es tractava d’una metàfora brutal sobre el que passava a la Romania sotmesa al feixisme i al comunisme. En un diari datat “pels volts de 1940”, va escriure: “La policia són rinoceronts. Els jutges són rinoceronts. Ets l’únic home entre els rinoceronts. Els rinoceronts es pregunten com podien els homes dirigir el món. Tu mateix et preguntes: és veritat que els homes dirigien el món?”. El terror darrere d’aquesta pregunta no ha desaparegut mai. Els acudits de Ionesco són els de gairebé tota l’avantguarda del segle XX: un xiulet al cementiri.