discurs de ionesco

Eugène Ionesco comenta l’atorgament del premi Nobel 1969 a Samuel Beckett

Els membres del jurat del Nobel han coronat massa sovint escriptors polítics. Com Txolokhov, o alguns desconeguts – un italià, un japonès – per diplomàcia. (Cada país rebia la seva petita recompensa en ordre de llista). Penso que avui han recuperat la seva veritable vocació atribuint el Nobel de literatura a un gran escriptor com Samuel Beckett. S’ho ha merescut i, en un cert sentit, tinc la impressió d’haver-lo rebut jo també, aquest Nobel, per intermediació com si diguéssim. En el fons, el que acaba de ser reconegut amb aquest Premi és tot un estil, tota una escola, tot un sistema d’expressió que va de Joyce fins a nosaltres mateixos passant per Kafka. James Joyce, en particular, no va obtenir el Nobel durant la seva vida. Per mitjà de Beckett, el seu digne successor, el rep ara.

Els llibres de Beckett, sens dubte, es vendran més durant algun temps.

Però em fa l’efecte que els seus lectors nous se sorprendran per aquesta obra difícil. Aquesta riuada de curiositat no li farà guanyar doncs el gran públic. Thibaudet deia que el cercle de la veritable literatura és tan restringit com el de les matemàtiques. Jo també ho crec.

Hi ha diferències entre el seu teatre i el meu? Jo ho penso: ell és més aviat un clàssic i jo, un barroc. Però no em toca a mi jutjar-ho: els toca als espectadors i als lectors. El que puc dir és que, quan vam començar a escriure Beckett, Adamov i jo, el nostre propòsit no era ni social ni polític. El que volíem fer, tant Beckett com Adamov com jo mateix, era una crítica de la condició metafísica de l’home. Durant els anys 50, com que es parlava molt de l’absurd, es va anomenar el nostre teatre “teatre de l’absurd”. Sempre tenim el costum o la dèria de donar la interpretació més corrent o la més habitual d’un escriptor. Durant els anys 35-40, es parlava d’autenticitat o de maquinisme: la societat de la màquina. Avui es tracta de la societat de consum.

Així, ens van ficar tots tres al mateix sac, per dir-ho així. Se’ns retreia també, en aquells temps, no tenir ni estil ni poesia. La història de la literatura o de l’art no és mai res més que la història de la seva expressió; i, naturalment, qualsevol sistema d’expressió poètica, qualsevol llenguatge nou com se’n diu avui, allò que es manifestava en el nostre teatre, susciten posicions i oposicions. És fins i tot el que és propi de la literatura i de tota la història. Beckett ha estat molt atacat: també ha estat molt desatès. El públic ha reaccionat com cada vegada que l’enxampen d’improvís. És del tot comprensible.

Ara i aquí. Beckett, al meu entendre, ha influenciat alguns autors francesos, anglesos, americans. Allò que confirma sobretot el Nobel que se li acaba d’atribuir és que cada vegada té més adeptes al món i que la seva obra s’ha integrat a la història de la nostra cultura, i que no és la burgesia qui l’assimila, com deia un dels meus amics.