in memoriam fragment Quan va esclatar la guerra, jo tenia catorze anys i dos mesos. De moment no em va fer gaire efecte. El cap m'anava tot ple d'una altra cosa, que ara encara jutjo més important. Vaig descobrir Les Fleurs du Mal, i això volia dir la poesia, certament, però hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne i és la que compta. La revolta? No. Així en deia aleshores. Ajagut dins d'un avellaner, al cor d'una rosa de fulles moixes i molt verdes, com pell d'eruga escorxada, allí, ajaçat a l'entrecuix del món, m'espesseïa de revolta feliç, mentre el país espetegava de revolta i contra- revolta, no sé si feliç, però més revoltat que no pas jo. La vida moral? S'hi acosta, però és massa ambigu. Potser el terme millor és l'egoisme, i és millor recordar que als catorze anys hem de mudar de primera persona: ja ens estreny el plural, i l'exercici de l'estilita singular, la nàusea de l'enfilat a dalt de si mateix, ens sembla un bon programa pel futur. Després vénen els anys, i feliçment també s'allunyen, i se'n va cansant la mà que acaricia el front tossut de l'anyell íntim, i ve que adoptem aquest plural, no sé si de modèstia, que renuncia al singular, se'n deixa, però agraint-lo i premiant-lo. Prou. Acabades les vacances, sí, vaig veure que al meu món algú li havia fet una cara nova. Sang i foc. No em semblaven horribles, però eren la sang i el foc de sempre. El meu col•legi de capellans el van cremar, i el Guiu, que era el sergent que ens feia fer gimnàstica premilitar, i l'odiàvem tots (torno al plural primer, perquè la vida regredeix sempre), el Guiu havia estat assassinat a trets, i ens van contar que havia costat molt, perquè portava cota de malla sota la disfressa de velleta pagesa, i al cistell, sota els ous, hi amagava tres granades. El van matar al racó de la placeta d'Hèrcules, al costat de l'Institut, que és on sortíem entre dues classes, i no recordo que el lloc ens semblés marcat de cap manera, ni volguéssim trobar en un tronc d'un plàtan una bala ni cap altre senyal. Quant a la sang, no cal dir que, potser el dia mateix, el vent se la va endur: va fer la pols potser una mica més pesada, res. Les parets socarrades del col•legi, no sé si les recordo o si m'ho penso. No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no trobàvem interès en els parracs de vella pell. Oloràvem la por que era l'aroma d'aquella tardor, però ens semblava bona. Era una por dels grans. Sortíem de la por infantil i teníem la sort que el món se'ns feia gairebé del tot fàcil. Com més por tenien ells més lliures ens sentíem. (Del llibre: Da nuces pueris. Barcelona: Les Quatre Estacions, 1960)