les regles d’aquest joc
fragments

La necessitat d’entendre la realitat ens ha dut a falsejar-la. El nostre desig de veure el món com un tot ordenat no ens ha permès contemplar els fets pel que són, sinó que els hem pres pel que «demostren».
L’esperit de la nostra feina és recuperar l’estètica dels fets i dels discursos. Per això hem hagut de deixar d’imposar-nos a la realitat i aprendre a crear les condicions perquè es pugui expressar com a tal.
Per a aquest treball ens ha estat útil ser testimonis del gir que ha fet la ciència de l’últim mig segle per abordar les apories a què ens enfronta la realitat.

1.
Abans d’interpretar el que ens envolta, abans d’extraure conclusions d’uns fets que amb prou feines coneixem, volem un temps d’observació. Aquest moment ens agrada imaginar-lo com un instant en què l’observació és un pur plaer, un moment en què la realitat és observada com a manifestació de l’esdevenir. Desitgem que l’escenari sigui un espai d’observació. El nostre objectiu no és re-produir la realitat, ni tan sols re-presentar-la, sinó aconseguir que s’expressi en un context artificial.
Ja a finals del segle XVIII, a la cultura occidental s’imposa el plaer per l’observació de la realitat. En un principi, aquesta mirada s’interessa per la realitat exòtica. Es creen hàbitats no naturals i s’obren al públic els primers jardins zoològics. L’home occidental té la necessitat d’observar la realitat com a un espectacle i intenta reproduir els hàbitats amb tota fidelitat perquè animals i plantes salvatges s’expressin en tota la seva esplendor. Més endavant arriben les primeres fotografies i documents de viatgers i antropòlegs que exploren altres continents, i s’exposen com a grans espectacles elements de la realitat d’altres cultures. Aquest plaer per l’«espectacle de la vida» no para de créixer durant tot els segle XX fins que arriba a l’espectacularització de qualsevol racó de la realitat de la mà de la indústria de la imatge.
Només faran falta uns decennis perquè aquesta mirada dirigida a l’altre, als animals salvatges, a les cultures llunyanes, giri 180º i apunti a l’observador mateix. Es construeixen els primers miradors per observar el paisatge, disposats per admirar la naturalesa en estat salvatge. No es tracta dels petits balcons dels jardins versallescs on s’admirava el talent exquisit de l’home per «ordenar» la naturalesa, sinó els miradors on s’admira el paisatge tal com l’ha disposat l’atzar. Són paisatges naturals però també paisatges de la pròpia ciutat, on es dóna l’oportunitat d’observar la vida de les caòtiques ciutats des de prou distància com per poder obviar els petits drames i gaudir únicament del decorat. S’observa la ciutat com si es tractés d’un espectacle ordit exquisidament. Com en els diorames creats pel mateix Daguerre, als miradors podem gaudir de l’espectacle de la realitat.
Un segle més tard, el que ens impulsa a seguir el mateix recorregut és la certesa que, de tant re-presentar el que ens envolta, hem perdut la capacitat d’observar. La necessitat de trobar respostes ens ha fet oblidar les preguntes. Volem tornar a enfrontar-nos als misteris que planteja la realitat.
El teatre és un mitjà idoni per aïllar i observar la realitat. No pretenem fer servir les mateixes eines que els arquitectes que a primers del segle XX traslladaven castells sencers de les seves geografies originals als Estats Units d’Amèrica. No és la il•lusió quimèrica de traslladar els objectes peça per peça, obviant-ne el context, allò que ens permetrà observar-los sense haver perdut pel camí part del seu llinatge. Traslladar la realitat a un teatre és, sens dubte, modificar-la. Per tornar a trobar els seus elements intactes hem construït una màquina teatral que permet retrobar entre les quatre parets del teatre una realitat que s’expressa ferotge i complexa, i prou aïllada per poder observar sense interferències els mecanismes de la creació del mateix esdevenir.
Treballem fonamentalment amb estranys que situem a l’escenari per observar-los. Aquest és l’espectacle. Però desitgem alguna cosa més que estàtues dalt de l’escenari. No ens acontentem contemplant les persones com a objectes. El subjecte s’emancipa en la seva acció. En paraules d’E. Escohotado: «A diferència dels objectes, que són sense necessitat de ser reconeguts, els subjectes estan bolcats sobre alguna identitat que demana reconeixement. D’aquí que els subjectes presentin l’acció com a efecte d’un si mateix, i els objectes, el si mateix com a acció» (1).
Quan el subjecte es veu abocat a l’acció, una cascada d’esdeveniments es bolca sobre l’observador com en un espectacle. Georges Perec, tot citant Marcel Mauss, definia així el valor de l’acció en l’ésser humà: «Fets trivials, observats en silenci, passats per alt, que es donen per entesos; (•••) remeten, amb molta més agudesa i presència que la major part de les institucions i ideologies que solen nodrir els sociòlegs, a la història del nostre cos, a la cultura que ha modelat els nostres gestos i postures, a l’educació que ha modelat tant els nostres actes motors com els nostres actes mentals» (2). Aquests fets trivials són la partitura dels fets, a la qual assistim dalt de l’escenari sense necessitat d’entendre la lletra de la cançó.

2.
No obstant, traslladar una persona del seu hàbitat natural a l’escenari d’un teatre és una operació violenta. La inhibició que produeix ser en un medi estrany i la mirada del públic modifiquen irremeiablement el comportament dels intèrprets (3). No pretenem que això no passi. La pròpia adaptació al medi teatral –un medi que l’intèrpret identifica amb unes convencions– serà el primer pas de la mecànica del joc que farem servir perquè la realitat es manifesti.
Construïm un context de regles que fa possible que els intèrprets vencin la inhibició i prenguin de nou l’acció i la paraula com a mitjans d’expressió de les seves identitats. L’intèrpret està contractat per a una feina amb unes mecàniques determinades; només ha de ser conscient de les feines que li han estat assignades. No es tracta de convertir els intèrprets en actors sinó de conservar el seu estatut de treballadors. Les pautes de l’acció, els períodes de descans i les remuneracions, són les que es donen habitualment en l’àmbit laboral. Les Regles del Joc són l’Estatut Laboral de l’intèrpret.
Aquest esquema està calcat premeditadament del que es produeix a les relacions professionals. No es contemplen plusvàlues de tipus artístic. Intentem fer visible el fet teatral en tant que inserit a l’ordre econòmic de la societat. Tractar un fet cultural en abstracte, separat de les seves condicions econòmiques, seria una falsificació, no ja pel fet que es faci abstracció d’aquestes condicions i es practiqui una separació no realista, sinó en tant que el fet cultural ha de portar en la seva pròpia estructura l’empremta d’aquestes condicions socials (4).
Havent buidat l’acte d’interpretar de qualsevol esperit artístic, la desviació que es produeix en el comportament de l’intèrpret degut a la presència del públic acaba sent un element deslligable de l’acció i té una lectura autònoma.

(•••)

6.
Pot resultar ridícul que des del teatre vulguem reproduir la manera com funciona la realitat, però ¿no és potser una de les obsessions més grans de l’artista reproduir allò que l’envolta amb l’única finalitat de gaudir-ne i, en aquest plaer, entendre la realitat per la via de l’emoció? En el nostre cas –el meu però també el de l’equip que construeix un espectacle– l’objectiu no ha estat reproduir la realitat en les seves formes sinó en els seus mecanismes. Hem intentat reproduir els mecanismes de la vida en el moment que es generen, no quan cristal·litzen.
Treballar amb intèrprets que no saben què passarà durant la representació és reproduir el que ens passarà a tots nosaltres quan sortim d’aquest teatre, quan haguem de decidir què sopem o per on tornem a casa, quan haguem d’articular converses amb desconeguts o imaginar una vida millor. A cada decisió es trenca la simetria que s’estableix entre dues opcions. El nostre univers es defineix en la superació de cada una d’aquestes petites bifurcacions. En el nostre cas, el petit univers d’un espectacle teatral, en el seu, el de la realitat que a poc a poc construeixen.