“jo no he nascut, no moriré”
novetats d’artaud, autor inclassificable per antonomàsia,
i sobretot d’un resum biogràfic erudit que li ha estat dedicat (1)

“L’obra i la vida d’Artaud desmaneguen, en el fons, la qüestió de la biografia”, anota Florence de Mèredieu. Com s’escriu la història “d’algú que no hauria volgut néixer mai, que no hauria ni desitjat ser concebut”? La figura inabastable d’Antonin Artaud, de qui “la major part” de l’obra i de l’existència “cau en la qüestió dels límits i dels no límits del seu jo”, la seva bogeria, que li procura “el sentiment de pertànyer a tota una línia diferent de la línia humana corrent”, haurien de desencoratjar qualsevol empresa biogràfica. Florence de Mèredieu supera brillantment el repte tot proposant un “doble criba”: d’una banda posa contínuament en tensió el transcurs de la vida d’Artaud amb el món on evoluciona i actua; de l’altra, com una entomòloga, l’autora encalça i desxifra els “detalls” que constitueixen la “trama” existencial d’Artaud. La seva investigació comença amb una bona evocació de les “infàncies” de Nanaqui (aquest diminutiu que li va atribuir la seva mare “el representa en el que té de més pur i de més innocent”, indicarà ell més tard). Nascut el 4 de setembre de 1896 a Marsella en una família burgesa, la infància i l’adolescència d’Artaud van rebre una profunda influència de la religió i van estar marcades per primeres confrontacions amb la institució psiquiàtrica. S’afirma així, i ben aviat, una “triple dependència” pel que fa a “la família, la religió i l’asil”.

El 1920 s’instal·la a París perquè el porti el doctor Toulouse. Allà descobreix la tumultuosa vida cultural de la capital, es fa crític teatral i més endavant actor. El 1924, tot es precipita; l’autor de les Cartes a Jacques Rivière coneix André Breton i es compromet amb l’aventura surrealista. Des de llavors, observa Florence de Mèredieu, entre “teatres, cinemes i literatures”, Artaud “porta alhora diverses vides paral·leles, que manté relativament separades”. Amb precisió, escenifica les vides agitades i exaltades d’Artaud, desxifra els seus compromisos artístics i la seva producció literària, la seva complexa vida amorosa, els seus “perpetus baixos fons psíquics”, el seu recórrer a diverses drogues, etc.

A partir de 1936, s’obren els “anys de la deriva” (els viatges iniciàtics, a Mèxic i després a Irlanda), que precedeixen el llarg període d’internament psiquiàtric (de Sainte-Anne a Ville Evrard i a Rodez, on Artaud viurà la trista experiència de la violència “orgànica, neurològica i interior”). Per a Florence de Mèredieu, el 1936 és un any de “fractura”. Aquest “canvi” que s’ha produït sens dubte “en algun racó amagat de la terra mexicana” permet delimitar “dues vessants de l’obra” i “dues dimensions del personatge”. Mèredieu pren partit encertadament per no fonamentar la seva anàlisi només “en el pla mèdic”: “El discurs fantasmagòric del pacient és –demostra amb convicció- una realitat històrica, al mateix nivell que les altres”.

El maig de 1946, Artaud abandona Rodez i acaba la seva vida (el 4 de març de 1948) a Ivry-sur-Seine, als afores de París. “Són vint-i-un mesos de retorn a la llibertat i d’una activitat intensa”, escriu Florence de Mèredieu, durant els quals, quan es troba sota la influència del laudanum, de l’heroïna o de l’opi, la ”invectiva, la ràbia, la revolta el mantenen en estat de vetlla i de molta vitalitat”. Artaud escriu llavors els seus grans textos (en destaquem Artaud le Mômo i Van Gogh le suicidé de la societé), fa una sorprenent i xocant Conferència (on s’alternen “vociferacions” i “silencis”) a l’escenari del Théâtre du Vieux-Colombier, i passa comptes amb Déu, un dels seus “pitjors enemics”. Per això, adopta la posició de l’herètic, que, remarca Florence de Mèredieu, “amb la blasfèmia als llavis i a la punta de la ploma, porta l’escàndol al cor de la societat”.

L’autora construeix en tot aquest voluminós llibre un retrat viu i vibrant d’Artaud, i aporta aclariments importants sobre les múltiples facetes de la seva obra. El seu llibre, erudit i raonat, però també sensible i apassionat, ens condueix rere les traces d’aquell que s’afirmava asocial i rebel voluntàriament. La “follia anarquista” d’Artaud la Mômo només pot ressonar saludablement –i encesament, per ser sempre fora de lloc- al si del nostre món incert.