breu història de la sarsuela

La sarsuela és un gènere musical teatral que es va desenvolupar a Espanya en dos períodes, el període barroc (aproximadament entre 1650 i 1790) i el període modern (aproximadament entre 1845 i 1965). Es caracteritza principalment per combinar parts cantades amb parts parlades i per haver estat conreada en llengua castellana, encara que també hi ha exemples notables en altres llengües espanyoles, principalment en català. Fora de les fronteres espanyoles, la sarsuela s'ha conreat especialment a Cuba i Filipines, països en què ha desenvolupat característiques peculiars, lligades a les formes de la seva música popular. A la resta dels països llatinoamericans de parla castellana ha tingut una important difusió.

Al voltant de la dècada de 1850 neix el que se’n pot dir la Sarsuela Moderna. Durant la primera meitat del segle XIX, a Madrid, es donen representacions de teatre amb poca música, de vegades simplement amb cançons populars intercalades, que són del gust del públic pel seu caràcter senzill i per utilitzar el castellà. Aquest tipus de teatre musical, en el qual van intervenir de vegades compositors de certa anomenada, com Ramon Carnicer o Sebastián Yradier, emprava sovint el nom genèric de "sarsuela", tot i que no responia al cànon del gènere establert al segle anterior. Però l'any 1847 es produeix un esdeveniment que va marcar l'esdevenidor del gènere: l'estrena de Colegialas y soldados de Rafael Hernando, una sarsuela més ambiciosa, amb una estructura teatral i musical definida, que connecta immediatament amb el gust del públic. En realitat, aquest èxit és la culminació d'un moviment que ja s'estava produint de la mà de compositors i llibretistes amb una idea més ajustada del que hauria de ser el gènere líric de caràcter popular. Entre els primers cal esmentar a Basilio Basili, italià establert a Madrid, Cristóbal Oudrid o Joaquín Gaztambide, i el mateix Hernando. I entre els segons sobresurt la figura de Luis de Olona. Després d'aquest primer èxit, i a iniciativa de Gaztambide, es constitueix una societat per a explotar les possibilitats del «nou» gènere. En aquesta societat van participar Olona, el cantant Salas, Gaztambide, Francisco Asenjo Barbieri, Hernando, Oudrid i José Ynzenga. Amb aquest inici de caire mercantil s'avança una de les característiques principals de la sarsuela moderna; la seva capacitat de produir importants guanys a empresaris, llibretistes i compositors, derivada la seva immensa popularitat, que durant un segle la convertirà en un vertader espectacle de masses. Aquesta «rendibilitat» produirà una intensa atracció sobre escriptors i músics i també un manlleu de recursos al conreu d'altres formes artístiques imperants a la resta d'Europa.

Les primeres obres de la sarsuela «recuperada», són producte del treball dels compositors esmentats, entre els quals destaca la figura de Barbieri. A aquests se'ls va unir posteriorment Emilio Arrieta, després dels seus intents infructuosos de triomfar amb l'òpera italiana i d'haver fet declaracions bel·ligerants cap al nou gènere. Les sarsueles d'aquest període presenten una estructura semblant a les de l'òpera còmica francesa: en tres actes i amb la combinació de parts cantades amb parts parlades. Els temes i arguments són de caire universal, moltes vegades traduccions directes de llibrets emprats per òperes còmiques franceses. La sarsuela viu un vertader període d'esplendor i d'èxit popular, no només a Madrid sinó també a València, Sevilla, Barcelona i altres ciutats. Gaztambide aconsegueix grans èxits amb El valle de Andorra (1852) i Catalina (1854); Arrieta amb El dominó azul i El grumete (1853) o Marina (1855); Barbieri amb Jugar con fuego (1851) i Los diamantes de la corona (1854). En aquests primers moments del renaixement de la sarsuela ningú no considera que una de les seves «imatges de marca» hagi de ser l'ús d'elements argumentals o musicals de caire folklòric espanyol. La sarsuela «és sarsuela» perquè es canta en castellà i perquè és popular, davant de l'aristocràtica, o si més no burgesa, òpera italiana. La sarsuela romàntica introdueix aires populars d'arreu d'Europa, com el schottish, la polca o la masurca, que amb el temps el poble madrileny adoptarà com a part del propi folklore urbà. No serà fins a les darreres produccions de Barbieri quan l'element castís començarà a impregnar la sarsuela: Pan y toros (1864) i El barberillo de Lavapiés (1874) marcaran un nou rumb per al gènere, fent indestriable, a partir de la seva aparició, el mot sarsuela de l'evocació de músiques i arguments arrelats en el folklore popular. El 10 d'octubre de 1856 es va inaugurar a Madrid l'elegant i còmode Teatro de la Zarzuela, finançat completament per la iniciativa privada atès que una petició de suport al teatro lírico nacional adreçada al Congrés dels Diputats no havia estat atesa. La data va ser escollida perquè era la de l'aniversari de la reina Isabel II, de qui s'esperava la seva presència, que finalment no es va produir perquè un ball a palau es va dilatar més del que s'havia previst. Així, el nou temple de la sarsuela naixia entre el fervor del públic madrileny i la desídia de les autoritats.

La situació econòmica i sociològica sota el regnat d'Isabel II va provocar l'aparició d'un subgènere de la sarsuela; l'anomenat Género chico. El regnat d'Isabel II es troba en plena crisi i acaba caient amb la Revolució de 1868, de caràcter liberal. El país es troba en una crisi a tots els nivells: econòmic, polític, i també ideològic, amb l’apogeu del liberalisme i el republicanisme. La inestabilitat del país provoca neguit entre els ciutadans i, amb la complicada situació econòmica, l'assistència als espectacles pateix una forta davallada. Una bona entrada per al teatre té un preu aproximat de 14 rals, quantitat que el ciutadà corrent no es podia permetre pagar. Per tal de contrarestar aquesta situació de crisi, els actors Juan José Luján, Antonio Riquelme i José Vallés, van tenir la idea de dividir una sessió de teatre en 4 parts, a raó d'una hora cada una, creant les anomenades sessions per hores, que a penes costaven un ral, i s'escenificaven en modestos teatres. L'objectiu del Género chico serà el pur entreteniment i la diversió del públic; en contraposició als temes més seriosos o dramàtics, i l'acció complicada de la sarsuela «tradicional». És d’estructura més simple i tracta temes més aviat costumistes, sobre la vida quotidiana a Madrid, de tarannà de vegades absurd i sempre caricaturesc. Es tendeix a buscar l'evasió en l'entreteniment, que permetrà no pensar en les preocupacions quotidianes.

Durant la dècada de 1870 es va refermant el gènere, amb nombrosos autors, com ara Miguel Nieto o Fernández Caballero. Però el gènere rebrà l'impuls definitiu de la mà de Federico Chueca amb els seus èxits La Gran Via (1886), El año pasado por agua o Agua, azucarillos i aguardiente, en els que reforça i estableix un folklore urbà madrileny basat en aires de dansa internacionals.

Altres compositors amb una formació acadèmica excel·lent, com Ruperto Chapí i Tomás Bretón van conrear també el gènere, deixant petites obres mestres que són considerades entre les millors sarsueles mai compostes: La revoltosa i La verbena de la Paloma respectivament. Davant de l'èxit del Género chico, la sarsuela tradicional en tres actes comença a denominar-se zarzuela grande. Mentre la crítica s'enceba amb el gènere, aquest recull un gran èxit de públic i va colonitzant els teatres. El Teatro Apolo de Madrid és considerat l'autèntic baluard del gènere, cèlebre per la seva quarta sessió, «la cuarta de Apolo», que era en horari nocturn i estava sempre poblada de noctàmbuls, vividors i tramposos a l'altura dels propis personatges de les obres que es representaven. El model majoritari que s’implanta és el sainet líric establert en la seva forma definitiva per Ramón de la Cruz, que és en essència una peça breu i independent, amb intervencions musicals i molt sovint danses. El Género chico evoluciona així vers un retrat més o menys fidedigne de la vida de costums madrilenys, detenint-se en els aspectes més pintorescos de Madrid, com el peculiar llenguatge dels seus protagonistes, i mostrant sempre les facetes més jovials de la vida del proletariat i dels barris populars.

Per la seva banda, Gerónimo Giménez, compositor sevillà de tècnica impecable, va desenvolupar el sainet andalús amb obres perdurables com El baile de Luis Alonso o Las bodas de Luis Alonso.

Durant l'últim terç del segle XIX i principis del XX hi haurà una tensió constant entre diverses faccions: els qui defensen el Género chico, els qui defensen la zarzuela grande i els qui, influïts pels nous corrents del nacionalisme romàntic, pugnen per la creació d'una «òpera nacional» que amb més ambició estètica sigui capaç de combinar els suposats elements musicals i literaris nacionals amb esquemes universals. Teòrics com Rafael Mitjana o Henri Collet, escriptors com Pedro Antonio de Alarcon i erudits d'influència remarcable com Felip Pedrell —també compositor— no van deixar d'atacar la deriva de la sarsuela cap a models cada vegada més populars i menys ambiciosos i de llançar invectives contra el Género chico. Arrieta, Chapí i Bretón, tot i estar convençuts, amb raó o sense, de la necessitat de bastir les bases de l' «òpera nacional», es deixen portar per la popularitat de la sarsuela, que en realitat era l'únic mitjà segur per guanyar-se, i molt bé, la vida. Així, per exemple, Chapí produirà sarsuela gran, obres de Género chico i, al final de la seva vida tornarà a intentar l'èxit amb l'òpera, sense aconseguir-ho. Bretón, que va desplegar esforços ingents per a la creació d'òperes en castellà, i que fins i tot va conèixer un cert èxit internacional amb la seva òpera La Dolores, lamentarà contínuament que La verbena de la Paloma —un sainet— s’hagi convertit en la seva obra més cèlebre.

En realitat, i malgrat les polèmiques, el que ha sobreviscut de la sarsuela decimonònica són les obres menudes del Género chico perquè potser en aquestes es troba el més original i peculiar del gènere. Llevat d'algunes obres «grans» dels mestres reconeguts, com Barbieri, Arrieta i Chapí, la major part de les sarsueles grans del segle XIX han esta oblidades —potser esperant una rehabilitació—, i no cal dir res dels intents operístics. Aquesta tensió entre la impossibilitat d'aconseguir obres d'elevada ambició estètica, i l'èxit i la vitalitat del teatre musical popular que representava la sarsuela, va omplir d'amargor els músics que com Arrieta, Bretón o Pedrell havien lluitat en algun moment de la seva vida per l'«òpera nacional».