conversa amb carles santos
fragments

(•••) Parlem del piano. Des de l’academicisme propi del Conservatori vas passar a la interpretació de músiques molt diferents, com ara Klavierstücke de Stockhausen; d’aquí a aquell minimalisme particular i, finalment, a les extenses composicions que ofereixes als teus concerts. Què determina aquesta evolució pianística?
Jo crec que he manifestat una evolució estètica en la música de piano (a vegades com a intèrpret, en altres com a compositor) igual que l’he tingut en altres manifestacions artístiques. Actualment, el que faig al piano està molt en consonància amb el meu treball teatral. En aquestes llargues obres, com No al no, que tenen molts elements i contrastos, em sento com al treatre, acompanyat i amb molta llum. També hi ha molta teatralitat en la meva manera de tocar, i això és una aportació del teatre a la meva música.

Tot i així, tornar sobre Bach com ho fas tot sovint o escometre el teu projecte de posar en escena o en pantalla les variacions Goldberg representa un canvi d’enfocament absolut, no?
Sí, és una altra cosa, però això lliga també amb el fet que cada dia toco Bach, Chopin o Brahms. Això per a mi és un plaer i una sort, una “sort clàssica” que complementa el meu treball creatiu. Em costa entendre que hi pugui haver algun compositor que no sigui capaç de tocar un instrument amb propietat, amb prou desimboltura per disfrutar-hi. En el romanticisme tothom ho feia, però també Béla Bartók o Manuel de Falla. Ara hi ha una generació de compositors que no toquen cap instrument com Déu mana, ni dirigeixen, ni semblen estar en contacte amb el vessant lúdic de la música. Són els que no practiquen el plaer. La música té una part sensual a la qual no s’ha de renunciar. Pel que fa al meu projecte amb les Variacions Goldberg, es tracta d’una cosa cinematogràfica i musical. El tema principal l’interpretarà la pianola, i la resta es farà amb diferents pianos, i potser compondré alguna variació coral que s’hi introduirà pel mig.

Ni tan sols per consideració al més fidel historicisme interpretatiu?
Bé, hi ha qui només interpreta Bach amb un clavecí, però jo aquí no hi entro. Penso que si J.S. Bach hagués vist un piano hauria compost per a aquest instrument. De fet, a mi m’agrada més la seva música en piano que en clavecí, tant per la interpretació com pel so.

Tornant al tema de l’estil. Suposo que ets conscient que sempre s’ha associat en Carles Santos amb el minimalisme repetitiu, encara que sigui aquell passionate minimalism, com va anomenar-lo Tom Johanson. De fet, composicions com Bujaraloz by Night són com una bandera de la teva obra pianística. Tot i així, l’evolució del teu estil transcorre per molts més camins, i molt més diferents, que aquells en els quals se t’encasella. Això es deu a la teva tècnica pianística?
Crec que sí. És la inèrcia mateixa de l’instrument, la tècnica pianística, que em porta a abandonar estils que tenen evidents limitacions i m’empeny a fer coses més complexes. M’han estimulat molt els diferents virtuosismes desenvolupats en la història del piano; els diferents “pianismes”, com si diguéssim. Henry Cowell, per exemple, va introduir tècniques com el “cluster” o ús dels pedals, de la qual es pot derivar un virtuosisme de nou encuny, no tan allunyat dels decimonònics com la gent es pensa. En aquesta línia, la meva tècnica inclou fer el contrapunt amb “clusters” molt controlats, l’ús d’esferes com una alternativa a la digitació i una pila de tècniques més. Es pot desenvolupar tot un catàleg de noves tècniques en les quals es mostri un control absolut i no es faci necessari haver de tocar al principi de forma convencional per demostrar al públic que saps tocar. Hi ha molta gent per a qui això no és més que una broma. Aquest prejudici encara dura, i ho fa també en altres arts, com la pintura. A molta gent, contemplar una pintura de Miró continua provocant-li estupor i desconfiança.

En quina mesura està present en el teu treball pianístic compositiu la música europea i nord-americana del segle XX que has tocat i que exigeix lectures musicals i tècniques molt diferents?
Gran part de la interpretació d’aquestes obres constitueix un interessant desafiament tècnic, però jo em vaig decantar per allò que exigia una tècnica clàssica. És com si fos una ballarina que fes dansa contemporània mantenint la tècniques de les puntes.

D’entre aquella música europea hereva de Darmstad hi ha coses que no disten tant de la música nord-americana. Recordes, per exemple, el cas de les obres com Continuum de György Ligeti, una obra pràcticament repetitiva, tot i l’obsessió per la complexitat i el control que la caracteritzen?
Sí, però en Ligeti ha tingut un component quasi fluxus. Té una obra per a cent metrònoms, i jo, no sé si va ser a Long Island, li vaig veure dirigir un concert en què ell estava de cara al mar i el públic a la sorra. Sortia vestit de director i amb faristol i dirigia el mar ell mateix.

Tens una obra per a piano que ha adoptat molts noms (Codi o estigma, No al no, Transfer) i que evoluciona com a work in progress. Continuaràs treballant-hi?
Sí. La continuaré i la reformularé cada vegada, com fins ara, afegint-hi fragments i transformant-ne coses.

Continua sent el piano l’eix del teu treball artístic?
Sí. Ho és.