visca el piano!
fragment

El 24 d’agost del 2002, Carles Santos estrena No al no, una peça llarga per a piano sol, al Festival d’Edinburg. Després d’haver presentat els espectacles L’esplèndida vergonya del fet mal fet, La pantera imperial i Ricardo i Elena, va decidir donar a conèixer la seva obra com a compositor i intèrpret de piano. Finalment, sempre hi ha el piano. Des de l’enregistrament del disc de piano sol La porca i vibriàtica teclúria (1994), Santos composa i interpreta al piano un continuum musical, una peça llarga de piano, un work in progress, que va modificant durant aquests anys. Amb títols diferents com Codi o estigma? (1998), No al no (2002) o Transfer (2005) Santos no para de treballar en la seva obra pianística amb un desafiament tècnic complex, que introdueix el seu coneixement profund d’obres com les de Cage, Stockhausen o Ligeti, però que avança per camins totalment personals i incorpora l’acció musical i teatral, fins arribar a tocar el teclat amb el puny, els braços, el cap o amb una bola com de billar.

No al no és un títol molt significatiu. Podria ser el lema de l’estètica combativa de Santos. En uns temps de crisi de les ideologies i de les avantguardes, davant de l’autocomplaença, el retorn a l’ordre, la retòrica postmoderna o el nihilisme estèril, Santos aposta per la imaginació creadora, per una cultura crítica i combativa més propositiva que nostàlgica o conservadora. «La singularitat és subversiva», ha escrit el poeta Edmond Jabès. Tota l’obra de Santos apareix com un singular, múltiple i apassionant cant energètic i vital, que entusiasma i sedueix, i s’alça, singular i subversiu, contra l’alienació i el consumisme de la nostra societat postcapitalista, a favor del coneixement, el plaer i la llibertad creadora.